Avui és el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, i donar suport a la recerca científica es fa més imprescindible que mai: només d’aquesta manera les malalties deixaran de ser el que són. I la veritat és que els estudis més recents deixen marge a l’optimisme. Hem parlat amb Noelia Morales, creadora de la firma de llenceria Anna Bonny, dels avenços i de la vida després d’una mastectomia, de la feminitat i de la felicitat.

“Crec que ens trobem en un moment molt interessant per a la recerca. Hi ha molta prevenció i anem perdent la por al diagnòstic”, explica Morales. L’oncòleg Josep Baselga, un d’Els Imprescindibles de la campanya de l’Obra Social ”la Caixa” i director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, lidera un dels avenços més prometedors: la detecció precoç a través d’una anàlisi de sang. A més, la recerca també pot canviar del tot la idea que tenim de la malaltia. Per exemple: en comptes de matar el càncer amb fàrmacs, s’ha demostrat que podem ensenyar el sistema immunològic a reconèixer-lo i a defensar-se’n.

A Noelia Morales li van practicar una mastectomia radical l’any 2015. Ella tampoc no va veure el càncer com un enemic que se li havia instal·lat al cos, sinó com una fallada pel fet de no ser perfectes. Davant d’una metàfora de guerra, va triar la d’una aventura: un camí del qual no saps el final i que comporta riscos.

Després de l’operació, va decidir embarcar-se en una altra aventura, que a més porta el nom d’una de les poques dones pirates de la història. A Anna Bonny dissenya llenceria per a dones que se sotmeten a la reconstrucció del pit en fases o que, com ella, decideixen anar planes. Com que al mercat no hi trobava res que tingués un llenguatge viu i contemporani com el seu, Morales va comprar un sostenidor bonic, el va tallar per la meitat i se’l va posar. Es va sentir tan alliberada que, amb el suport del seu marit, va decidir compartir l’experiència amb el món.

Les peces s’assemblen visualment a un pegat pirata, però conserven tota l’elegància i el glamur d’una peça de llenceria. I què és una pirata, al capdavall? “Doncs una dona que puja en un vaixell, que no sap cap on el porta, però hi puja. I descobreix un territori nou i lluita… i un dia li treuen un ull, i un dia li treuen un pit”, explica Morales.

Les dades són les que són: gairebé la meitat de les dones decideixen no reconstruir-se el pit després d’una mastectomia. Però la pressió social per posar-se pròtesi continua sent molt forta. Dos pits: una dona completa; un pit: una dona a mitges o directament a zero. “La feminitat va molt més enllà que tenir un pit o tenir-ne dos”, recorda Morales. Des de l’experiència personal, apunta que després de l’operació “hi ha una assumpció que te’l reconstruiràs i una falta d’informació terrible”.

Triar no posar-se cap pròtesi no significa renunciar al propi cos, i aquesta és la reflexió a la qual també ens porten les peces d’Anna Bonny. “Es tracta que quan estiguis despullada sentis que la peça embelleix i subratlla”, explica Morales. No és la cicatriu el que incomoda, en tenim d’altres, de cicatrius, al cos. És més aviat una nostàlgia d’un trosset perdut. És evident que el pit no hi és, però la peça ho comunica amb una mica de sentit de l’humor. Que no hi hagi pit no t’impedeix jugar”. I la idea va més enllà de l’estètica: els millors teixits, els que no irriten la pell sensible de la cicatriu, es cusen a mà perquè siguin reversibles i es puguin fer servir per als dos pits. “Avui dia hi ha una lluita gegant per millorar la reconstrucció, i això és genial. Però, per què no ens esforcem, també, a acceptar-nos?”.

Fotografia: Rita Puig-Serra