Andrés Hidalgo és doctor i llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat Autònoma de Madrid. Després de l’estada a la Mount Sinai School of Medicine de Nova York, es va incorporar com a investigador al CNIC, on actualment lidera un projecte seleccionat a la primera convocatòria de recerca en salut de ”la Caixa”. La proposta se centra a intentar ajustar el rellotge intern del nostre sistema immune per reduir l’abast de les malalties cardiovasculars.            

Amb motiu del Dia Mundial del Cor, parlem amb ell sobre aquests avenços que podrien assentar les bases per a noves teràpies preventives en persones amb risc de malalties cardiovasculars.

Es diu que la inflamació és la causa de la meitat de les morts a Europa. Això és cert?
Sí, és així, les causes principals de mort a Europa actualment són la malaltia coronària i l’ictus. Representen prop de la meitat de les morts del món. I sumen tant com tots el tipus de càncer combinats. La inflamació, causada per una sobreactuació del sistema immune, és el factor comú en aquestes i altres tipus de malalties, com el xoc sèptic, el dany pulmonar agut, la fallada renal, etc.

 

 

No se suposa que la inflamació ens hauria de protegir?
Les cèl·lules del sistema immune són cèl·lules tòxiques, preparades per protegir-nos de bacteris i fongs que ens volen infectar el cos. Per exemple, quan tens una ferida. Per això, fan servir enzims i substàncies químiques reactives que acaben amb el patogen i la zona afectada per la infecció. No obstant això, es donen situacions en què, en absència d’agent infecciós, el sistema immunitari ataca, per exemple, cèl·lules del cor o grups de neurones, i genera danys sovint irreversibles.

Què fa que el sistema immunitari es confongui i ataqui el teixit sa?
Quan una cèl·lula mor en condicions normals (la qual cosa passa constantment al nostre organisme), ho fa de manera controlada, sense més. En canvi, si la mort és violenta i la cèl·lula rebenta, s’alliberen una sèrie de proteïnes. Aquests senyals són els que detecta el sistema immune per començar a atacar. El seu comportament és el mateix que si hi hagués una infecció: hi van en massa i comencen a matar indiscriminadament les cèl·lules que hi ha en aquell lloc. És com deixar anar un gos rabiós, que és molt bo perquè et defensi. En una llar d’infants és una molt mala idea.

Quan es dona aquesta mort violenta de les cèl·lules?
Això passa, per exemple, quan es produeix un trombe que tapona un vas sanguini. El teixit no s’irriga i les cèl·lules, sense sang i sense oxigen, comencen a morir i generen senyals secundaris que activen el sistema immunitari. En aquests casos, el dany produït per la resposta del sistema immunitari és molt més gran que les seqüeles que provoca l’infart en si.

Podem evitar aquesta resposta exagerada del sistema immunitari?
De forma natural, el nostre sistema immune té una espècie de programa de 24 hores que s’activa a primera hora del matí, arriba al punt àlgid al migdia i a partir d’aleshores comença a baixar. Això té una explicació evolutiva, ja que és a primera hora del dia quan els nostres avantpassats caçadors eren més susceptibles de ser ferits i els seus cossos estaven més exposats a potencials patògens.

I això té sentit avui dia?
No, és clar, aquesta estratègia no és tan útil en el segle xxi, on, en comptes de sortir a caçar ens afartem d’hamburgueses i vivim amb un estrès permanent. Un estil de vida que va soscavant la qualitat dels vasos sanguinis. En aquest nou escenari, quan el sistema immune es “desperta” naturalment, reacciona atacant d’una manera exagerada. Aquesta és l’explicació per la qual els hospitals detecten una incidència més gran d’infarts, ictus, etc., en quadres clínics durant les primeres hores del dia.

Quin mecanisme controla aquesta activació?
Com molts aspectes del nostre metabolisme (el fet que dormim i ens despertem més o menys espontàniament pel matí, que tinguem gana, que la pressió sanguínia ens pugi o ens baixi en diferents moments del dia), el sistema immunitari està regit pels ritmes circadiaris. Sabem que els neutròfils, les primeres cèl·lules que acudeixen al lloc de la infecció, també tenen un “rellotge intern” que els fa ser més presents a la sang i ser més actius durant el dia i, en canvi, migren als teixits, de camí a ser eliminats, durant la nit.

No es podrien mantenir adormits aquests neutròfils per evitar la incidència d’infarts al matí?
Justament en això es basa la nostra recerca. La nostra idea és, a través d’un fàrmac, suprimir el rellotge dels neutròfils en pacients que tenen risc de patir un esdeveniment cardiovascular perquè deixin de generar aquesta finestra de més susceptibilitat al matí.

Protegint-lo contra esdeveniments cardiovasculars, ¿no estem suprimint el sistema immunitari del pacient?
No, això és exactament el que diferencia la nostra teràpia de les clàssiques. Bloquejant aquest rellotge no comprometem la funció del sistema immune. El que fem és evitar la punta d’activitat que es produeix normalment durant el dia, suposadament per protegir-nos contra els riscos a què estàvem exposats fa 500.000 anys, però que, ara com ara, no necessitem.

Això evitaria els infarts i els ictus en humans?
En el nostre cas, no intentem evitar l’infart, sinó reduir-ne la gravetat. En els assajos preclínics veiem que la quantitat de teixit mort és molt menor (un 15 % respecte d’un 30 %) quan s’administra el fàrmac. Aquest percentatge de teixit salvat pot representar la diferència entre la vida i la mort del pacient o marcar-ne la qualitat de vida posterior.

 

Il·lustració: Montse  Galbany