Per solucionar un problema, primer s’ha de conèixer a fons. Molt a fons. Darrere d’aquesta màxima, un equip d’experts ha elaborat un detallat informe sobre el benestar econòmic i material de les llars espanyoles. Perquè només podem erradicar la pobresa si, primer, estem disposats a reconèixer-la. Parlem amb el director de recerca de l’equip, l’economista Luis Ayala Cañón.

Una de les primeres constatacions del vostre informe, que ha publicat l’Observatori Social de ”la Caixa”, és que pràcticament totes les condicions materials de vida han empitjorat des de mitjans de la dècada passada. A què es deu?
Hi ha un factor molt important, que és la crisi econòmica tan severa i prolongada que vivim. Un dels problemes que veiem en els indicadors de l’informe és que, una vegada acabada la crisi, aquests indicadors no es recuperen o, com a mínim, no amb la mateixa facilitat. Això ens col·loca en una situació complicada, ja que indica que augmenten les necessitats socials —cosa que pensàvem que seria transitòria mentre durés la desocupació— i es poden convertir en cròniques.

Crida especialment l’atenció el risc de pobresa crònica, el percentatge del qual s’ha duplicat aquests 10 anys. En què consisteix exactament i com es mesura?
En primer lloc, definim un llindar de duració de l’estat de pobresa d’una llar: després dels dos anys passa de ser transitòria, a crònica. És un dels indicadors més importants. No només pel nombre de gent afectada, sinó per la seva composició: molts són famílies amb nens. I la nostra por és que la pobresa que s’està vivint avui en la infantesa es reprodueixi en les etapes futures d’aquests nens.

 

 

A l’informe també assenyaleu com d’anòmala és aquesta tendència, ja que, a escala europea, Espanya està per sota de països amb menys capacitat econòmica. Com s’explica, això?
En primer lloc, per com de dèbil és el mercat laboral nacional: quan l’economia va malament, la desocupació creix molt ràpidament; quan va bé, es crea ocupació, però no és de qualitat. Aleshores, hi ha una altra realitat, que és que el nostre estat del benestar és més dèbil que en altres països del nostre entorn. Alguns amb menys capacitat econòmica, com Grècia o Itàlia, gasten més en prestacions i serveis socials que Espanya. I això es tradueix en millors resultats quant a pobresa i vulnerabilitat.

Quines serien, aleshores, les solucions?
Com comentava, s’ha de gastar més i aquests diners han d’anar de manera progressiva a les llars més vulnerables. Hauríem de reformar el sistema de prestacions; és a dir, els mecanismes assistencials, les rendes mínimes per comunitat autònoma, etc. Un altre problema és que aquesta xarxa assistencial no és tancada: tenim un mosaic de sistemes autonòmics que protegeixen els ciutadans de manera desigual i que són insuficients. Gastar més suposa fer sacrificis, significa pujar els impostos. És un tema molt impopular, però els impostos són el preu de l’estat del benestar. Com a societat, hem de definir realment què volem ser.

Quina responsabilitat social tenim davant d’aquests indicadors?
Aquestes carències són, en primer lloc, responsabilitat de l’Estat, però la societat en el seu conjunt també s’hi han d’implicar. El programa CaixaProinfància de l’Obra Social ”la Caixa”, per exemple, sorgeix d’haver detectat les necessitats més bàsiques de famílies amb nens que no poden atendre. Aquestes iniciatives socials no han de servir per tapar els forats de les polítiques públiques, però sí per complementar-les.

Hi ha algun indicador positiu?
Aquest primer informe és el que té uns resultats més negatius; però en educació, per exemple, estem millor. Hem avançat molt en mobilitat educativa: les oportunitats que tenen les generacions d’avui no las van tenir els seus pares. En habitatge, exceptuant el cost del lloguer en comparació amb els sous, també estem millor. També han millorat els nivells de mobilitat intergeneracional, com apuntava un informe de l’OECD. El problema és que, a Espanya, el fet d’haver nascut en una família amb un nivell de renda baix continua determinant molt el futur d’un nen. Per exemple, si els teus pares són treballadors manuals, hi ha un 50 % de probabilitats que tu també ho siguis.

Quins són els col·lectius més vulnerables a la pobresa?
Hi ha perfils clàssics, com les llars amb una baixa intensitat laboral o en situació d’atur. I altres més recents, com les llars monoparentals: quan vam començar a treballar amb aquestes dades, a mitjans dels anys 80, representaven un 0,5 % del total; ara, són més del 10 %. Però, si hagués de dir un col·lectiu que tots els estudis assenyalen, seria novament el de les llars amb nens. Aquest repte és prioritari, ja que, com deia abans, el fet de viure situacions de pobresa en la infantesa marca molt severament el futur; no només el sou, sinó també la salut i les relacions socials.

La pobresa és molt més que la manca de recursos econòmics?
La pobresa té una dinàmica molt heterogènia. No pot establir-s’hi un patró comú. Però sí que estem començant a observar que la pobresa és la porta d’entrada a la vulnerabilitat en moltes qüestions, no només en temes d’habitatge o consum, sinó també en temes de salut: la inseguretat que es viu en una llar vulnerable produeix estrès, ansietat i problemes de salut mental. També crec que cal emfatitzar la dimensió relacional: la pobresa i l’atur fan que moltes famílies es tanquin en elles mateixes, a no poder sortir per relacionar-se amb els seus familiars, a no tenir cap alternativa d’oci.

L’informe mira d’oferir el màxim de dades i el mínim d’opinions. Per què?
Passa que la pobresa és incòmoda, sobretot quan una societat se n’està recuperant. Tenim un PIB que continua creixent, una taxa d’ocupació que augmenta, una de desocupació que baixa… i costa acceptar que hi hagi un àmbit de la societat en què no s’aprecia cap millora automàtica. Una frase anglosaxona diu que “una marea alta no fa navegar tots els vaixells”. I això és el que està passant: creix l’ocupació, millora l’economia, però moltes llars no afloren. Perquè quan una persona cau en una situació de pobresa, es produeixen unes ruptures en les relacions, en la família… que no es recuperen quan torna a tenir feina. Per això, ens interessava ser el més objectius possibles amb els indicadors i que cada lector pugui treure’n les seves pròpies conclusions. La societat necessita explicacions objectives de com estem avançant o retrocedint en la cobertura de les necessitats socials. És una qüestió de responsabilitat col·lectiva.

Amb les dades a disposició, es pot fer una previsió sobre la pròxima dècada?
És difícil anticipar el futur, però tenim exemples recents que poden ajudar-nos. A principis dels anys 90, per exemple, hi va haver una breu recessió econòmica de dos anys. Va suposar un augment de la desigualtat que la dècada posterior de bonança econòmica no va ser capaç de revertir. Ara hem viscut una crisi molt més forta i perllongada i, tot i que molts indicadors estiguin millorant, la qüestió és si milloraran fins als nivells previs a la crisi. Però la vertadera pregunta és si el model que ens ha portat fins aquí ha canviat i la resposta és que no. El model de distribució dels recursos, creació d’ocupació i protecció social continua sent el mateix, així que crec que lligar l’evolució social només a la millora del mercat laboral és una estratègia condemnada al fracàs. Que es creï ocupació és una condició necessària, però, si no canvien les feines que poden fer vulnerable una persona i no es modifiquen les xarxes de protecció social, serà molt difícil avançar. Confiar que el creixement econòmic és l’única recepta per al benestar social és una ingenuïtat temerària.

 

Entrevista: Patri Di Filippo 
Fotografia:
Laura Carrascosa