La dansa és una de les formes d’expressió artística més viscerals, antigues i humanes que hi ha. Això ho sap prou bé Rafael Palacios, coreògraf i ballarí afrocolombià. La passió per les seves arrels negres el van portar a seguir els passos d’Irene Tassembedo i Germaine Acogny, fundadora del moviment de dansa afrocontemporània. Amb ells va aprendre a transmetre una visió del ball africà molt més profunda i arrelada, però amb tocs actuals. I amb la ferma convicció d’explicar aquests orígens a través del moviment, va fundar la corporació Sankofa a Colòmbia, una escola en què la dansa serveix d’eina per crear comunitat i per a la inclusió de persones afrocolombianes. Aquest mes de maig passat havia de ser a Barcelona, col·laborant en una iniciativa artística impulsada pel programa Art for Change de la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb el Festival Grec. No obstant això, la impossibilitat de viatjar li ha donat l’oportunitat de ser ponent a l’Exchange Forum, que enguany s’ha celebrat on-line, i on s’ha creat un espai de debat sobre el poder de l’art com a element de transformació de la societat.            

Sobre quins pilars es fonamenta la dansa inclusiva que practiqueu a Sankofa?
Ens interessa conèixer i compartir el coneixement afrodiaspòric. És a dir, que diferents pobles afrocolombians, que viuen en territoris diferents i que és difícil que és connectin entre si, puguin compartir a través de la dansa els coneixements que han creat. Perquè encara que tots siguem afrodescendets, els punts de vista són diferents.        

Dius a la teva ponència d’Exchange Forum que “ballem perquè se’ns escolti més que no pas perquè se’ns vegi”. Necessitem escoltar-nos com a individus?
Sí, per descomptat. És el que ens ajuda a nosaltres, a través de la dansa, a trencar els estereotips que hi ha sobre la comunitat negra. Si algú és escoltat, contribuirà a fer que la comunitat també sigui escoltada. Per això la dansa ens serveix per convidar la gent a veure les formes que té, però també les històries que hi ha darrere, que es construeixen a través de la dansa.

 

Rafael Palacios danza africana

 

Quins avantatges té la dansa, en comparació amb altres arts, per crear llaços d’unió i de comunitat?
Com a afrodescendents sabem que la dansa és una de les característiques culturals més potents que tenim. Aquesta expressió és la que ens ha d’ajudar a enfortir i evidenciar la lluita que, com a col·lectiu racialitzat, hem desenvolupat a través de la història. Que aquesta dansa expliqui la nostra història, que ajudi a canviar i visibilitzar els discursos que construïm com a comunitat. 

Un art visceral, com és la dansa, pot ser un llenguatge més efectiu que les paraules?
No necessàriament més efectiu, però sí que és un dels camps del llenguatge que hem de considerar de manera molt seriosa i profunda. Quan nosaltres ballem estem explicant la nostra història, estem explicant qui som i els processos identitaris que basteixen una comunitat.        

La dansa trenca fronteres?
Per descomptat. La dansa pot abordar de manera tranquil·la els sentiments de l’ésser humà i expressar-los als altres. És així com trenca les fronteres. Cal abordar qualsevol disciplina humana amb una ment oberta. I cal mirar de llegir més enllà de la forma, més enllà del vestuari, més enllà de la vistositat. Però, sobretot, cal mirar d’entendre el grup d’éssers humans que estan parlant a través d’aquesta expressió.                           

Creus que qualsevol expressió artística ens fa millors persones?
Però sempre que sigui inclusiva. Tot el que fem els éssers humans, fins i tot l’art, s’ha de posar en qüestió. Perquè l’art també ha fet la seva aportació en processos de colonització, en els quals s’han silenciat altres cultures. L’art ha de servir per eliminar fronteres, estereotips. I per ajudar a ampliar el coneixement específic d’una cultura cap a altres, perquè es complementin. Crec que qualsevol tipus d’art pot aportar coses a aquesta idea, sempre que es faci de manera conscient.                         

Pots posar algun exemple de canvi social en una comunitat concreta gràcies a la dansa?
Aquí, a Colòmbia, grups com Pacific Dance i Jóvenes Creadores del Chocó, han estat capaços d’evitar la violència social a través de la dansa. Són joves que, en comptes de seguir un camí de crueltat, creen un entorn protector en el qual la dansa és un pilar molt importat de les seves vides. Quan vaig viure a París, es ajuntàvem ballarins de tot el món. I allà també vam crear aquests entorns protectors respecte de mirades que no eren gaire agradables cap als que érem estrangers. Crec que la dansa pot crear aquell lloc en què ens podem sentir segurs en aquest món.   

De fet, és un dels objectius del programa Art for Change…
Enguany havia de començar un projecte amb ells i el Festival Grec que m’il·lusionava molt, en el qual havia de treballar com a coreògraf amb ballarins espanyols. L’any passat vaig serà Barcelona i ja vam començar a treballar. I el mes de maig ja hauria d’haver estat a Espanya, però no ha pogut ser. Així que queda pendent per a l’any vinent.               

Després d’aquesta pandèmia, l’art inclusiu és més necessari que mai?
Crec que la dansa ajudarà a teixir confiança cap al cos propi i també cap al cos d’altri. A la dansa, des de sempre, s’ha donat espai a confiar en l’altre, a confiar el cos, a confiar la vida. Hi ha tècniques de dansa en què la vida mateixa està literalment en mans d’una altra persona. Crec que la dansa ens ajudarà a acostar-nos i a cuidar més el nostre propi cos i el dels altres. La dansa serà crucial per al futur, per al que en ha d’arribar. 

 

Entrevista: Itziar Lecea