Javier Hernández va néixer a Saragossa, el 1979, sense braços i amb una cama més curta que l’altra. Sempre ha volgut fer-ho tot amb tothom: gairebé sempre amb els peus, quan els altres ho feien amb les mans, però amb tothom, sent un més. Actualment, el Javier fa xerrades per tot el món, ha treballat de periodista esportiu, és el tercer europeu a treure’s el carnet de conduir amb els peus, i amb 33 anys va guanyar un diploma olímpic en natació als Jocs Paralímpics de Londres. Sens dubte, un individu increïble, de qui els nanos que van participar al Campus Repte Emprèn 2018, organitzat per EduCaixa, van poder aprendre un munt de coses sobre l’emprenedoria que practiquem tots en viure la vida.

 Què és l’emprenedoria per a tu?
Acostuma a estar relacionada amb l’àmbit professional, però a mi em sembla que l’empresa més gran a la qual ens enfrontem dia a dia, des que naixem, és la nostra pròpia vida. Què volem ser? Com volem ser? Aquesta mena de construccions i projectes són els més importants. La meva experiència és un cas d’emprenedoria personal, segurament no amb tots els recursos, però no hi ha ningú que tingui tots els recursos. Emprendre no consisteix a començar una partida amb totes les cartes a la mà, sinó amb les cartes que t’han tocat i, amb això, intentar-ho fer de la millor manera possible. Crec que aquesta és l’emprenedoria real.

Quin és el repte més gran del teu dia a dia?
Haver nascut sense braços en un món dissenyat per tenir-ne. El repte consisteix a intentar ser tan autònom i capaç com pugui i mirar d’arribar al meu cent per cent, amb el que tingui i amb el que em falti. Cada persona té un repte. Ens ve donat de sèrie, no depèn de nosaltres. Però sí depèn de nosaltres que dia a dia intentem assolir-lo i comprometre’ns amb nosaltres mateixos, i també amb els altres. Sempre he pensat que el futur de tots depèn de cadascú de nosaltres. I hem d’intentar deixar per als qui venen un món millor.

Què opines de la paraula “discapacitat”?
És una paraula que particularment no m’ofèn i crec que cometríem un error si penséssim que tot comença i acaba en el fet de trobar una paraula que soni millor. El que ha de canviar és el concepte que socialment tenim de la discapacitat. Mentre no entenguem que la discapacitat és en essència una imperfecció i que, fins que no neixi l’ésser humà perfecte, per extensió tots tenim una discapacitat, no acabarem amb molts prejudicis i tabús que es resolen amb la convivència.

 

 

Per què és important mostrar el dia a dia de les persones amb discapacitat?
Les conferències que faig no són exhibicions ni classes pràctiques. Però crec que abans de la classe de filosofia cal superar la de física. I la classe de física consisteix a silenciar el rebombori que hi ha al cap de la gent que em veu per primera vegada i es pregunta com m’ho faig per rentar-me les dents o utilitzar un encenedor. Per això, acostumo a posar un parell de vídeos breus que mostrin situacions quotidianes que resolc amb els peus. Per arribar a veure’ns, de vegades ens hem de deixar de mirar. Avui en dia encara ens mirem massa. Per tant, mira’m, i després d’haver-nos mirat ens començarem a veure.

No vas voler entrar a la carrera de Periodisme amb la quota que tenen les universitats per a persones amb discapacitat. Per què?
La llei em permet, pel fet de tenir més d’un 65 % de discapacitat —en tinc un 90 %—, poder entrar a la carrera que vulgui, si aprovo la selectivitat. Aquesta mena de clàusules i entrellats han d’existir, i també s’han de desenvolupar i d’implementar. Des de ben petit, gràcies al suport dels meus pares i de l’escola on vaig anar –que es va atrevir a posar-me a la classe amb tots els altres nanos–, sempre he volgut ser un més. I això ha estat una convicció que no s’ha negociat mai. Per tant, era una qüestió de coherència amb mi mateix i de justícia amb els altres. El fet de no tenir braços i escriure amb els peus, després de fer-ho tota la vida, a mi no em suposava treure una dècima més o menys en un examen.

També vas ser nedador olímpic. I només amb tres anys d’entrenament!
Al primer curs de carrera vaig aprendre a escriure amb els peus posant el teclat al terra; al cap de quatre anys treballava a l’Heraldo de Aragón i al diari As escrivint amb els dits dels peus a més de 200 pulsacions per minut. No s’arriba d’un lloc a un altre en una sola tarda, és evident. Als 30 anys vaig veure que em feia gran i no volia que arribés el dia en què mirés enrere i em penedís de no haver-ho intentat. Òbviament sabia nedar, però no havia entrenat mai. Vaig començar a nedar una vegada a la setmana… No em podia ni asseure del cruiximent que tenia. L’últim any feia 12 sessions, 40 hores i 30 quilòmetres a la setmana. Vaig acabar classificant-me i, de les tres proves que vaig nedar, amb la de 50 metres esquena vaig arribar a la final. L’èxit no és ser millor que ningú ni ser el millor en alguna cosa, això és un miracle. La competició sana és la que tens amb tu mateix.

Què és el fracàs per a tu?
Deixar d’intentar el que sents que t’agradaria o hauries de fer. Per descomptat, no aconsegueixo tot el que em proposo. Per aconseguir una cosa, has d’intentar fer-ne milers de diferents. Aquest és el joc. En aquesta societat es conviu tan malament amb la derrota que preferim no intentar-ho per si no ho aconseguim. I crec que aquest és el pitjor model perquè genera una crida a la inacció, i a la societat que no avança se l’emporta el corrent i retrocedeix.

I com es fa això de no tenir por al fracàs?
Fracassant molt. Es perd la por a les coses quan les coneixes. Per posar pasta al raspall de les dents he hagut de netejar el bany moltes vegades, perquè hi he armat un bon enrenou. Tots tenim fantasmes. I a més, per a cadascú de nosaltres, aquests fantasmes, com que són nostres, són els més importants. Però si baixes al soterrani quan estigui molt fosc, obres la llum i no hi veus cap monstre, doncs, ostres!, potser és que no existeixen. I quan hi baixis per enèsima vegada, entendràs que no has de tenir por al soterrani perquè no hi ha ningú.

Quin paper té l’educació a l’hora de motivar els més joves?
Cal educar-los des de la valentia, des de l’acció i des de l’intent. Han de saber que són imperfectes i, alhora, han de procurar ser tan perfectes com puguin.

I fer-los veure que el que fan és important?
Un mantra que ha afectat molt la nostra generació –i que espero que no contagiem a les següents– és creure’ns que el món no canviarà, independentment del que fem. Cal recuperar l’actiu de cada persona com un patrimoni per al conjunt. Per descomptat que cada cosa que facis servirà per millorar el món; potser no tot el món, però sí el teu món. I el món en conjunt és la suma dels mons individuals de cadascú. L’emprenedoria tradicionalment s’ha associat a muntar-s’ho bé i enriquir-se, però em sembla essencial afegir-hi una visió global i per a tots, com s’ensenya als nanos al Campus. Obtenir un benefici personal i, a més, fer un retorn, per exemple, al lloc on vivim. El focus ha de ser que a tots ens vagi tan bé com sigui possible.

 

Fotografia: Laia Benavides