Som éssers socials, i quan el nostre vincle amb l’entorn falla, les coses comencen a tòrcer-se. Com a director científic del Programa de Gent Gran de l’Obra Social ”la Caixa”, el Dr. Javier Yanguas en sap força, d’aquest tema, no en va es tracta del grup social més afectat pel “un dels grans reptes del segle xxi”: la soledat. Segons l’últim estudi coordinat per Yanguas, Soledat i risc d’aïllament social en la gent gran, la major part dels enquestats creu que la soledat és un problema important entre aquest col·lectiu (8,9 punts sobre 10), però irònicament, un ampli percentatge no en coneix cap cas, cosa que posa de relleu un greu problema en la identificació de la situació per poder-la abordar.          

Com és el sentiment de soledat no buscada?
Es defineix habitualment en termes científics com la discrepància entre el que jo espero i el que jo obtinc de les meves relacions, és el que s’anomena hipòtesi de la discrepància cognitiva. Aquesta mirada de la soledat és la que s’ha imposat perquè és més fàcil de mesurar, però nosaltres en el Programa de Gent Gran de l’Obra Social ”la Caixa” creiem que la soledat és més complexa. Té a veure també amb un sentiment d’aïllament. Tu pots estar envoltat de gent, però sentir-te sol. De vegades el problema no és la falta de persones, sinó la falta de certes persones que són significatives a la teva vida (la mare, els fills) o la falta de vinculació amb la comunitat. D’altra banda, també pot estar vinculada al fet de no tenir cap projecte vital o que aquest projecte s’hagi acabat, cosa que es coneix com a soledat existencial. El sentiment de soledat es caracteritza, a més, per emocions negatives: tristesa, abatiment, sensació de malestar, frustració… És sobretot un fenomen complex, amb múltiples cares, que de vegades costa d’admetre per vergonya o per sentiment de culpa i que, com hem vist, no s’arregla només amb companyia.

 

 

Aquesta situació, ens defineix com a societat?
En primer lloc, tenim un problema de funcionament social, en la forma de relacionar-nos. Les nostres relacions han perdut el compromís i la mutualitat, cada vegada són menys complexes, perquè només volem el que és bo, no el dolent, com quan trenquem amb la parella per WhatsApp. Però les relacions necessiten compromís, necessiten que hi siguem. Per això el revers de la soledat no és sentir-se sol, sinó tenir un bon funcionament social. I és una paradoxa, perquè resulta que és l’època en què més connectats semblem estar. I no obstant això, mai no ens hem sentit tan sols. Les relacions de debò exigeixen renúncia, generositat, empatia, compassió, etc. (valors comuns a tota societat sana). Amb la pèrdua de relacions de debò perdem més coses.

I què hi ha de la gent que arriba a l’edat de jubilació, però està físicament i mentalment en forma?
És evident que la inversió en salut està transformant el cicle vital. Som nens durant més temps, també s’estén l’adolescència i s’endarrereix l’entrada en l’adultesa; però la incorporació a la vellesa no l’hem canviada: 65 anys. Així era fa 30 anys i així és ara, però les circumstàncies no són les mateixes. Abans, la vellesa durava 5 o 10 anys, però ara en pot durar 25 o 30. Parlem de molt de temps! Molta d’aquesta gent gran “oficial” no es reconeix com a “ancians”. Els de 70 d’ara, en termes de funcionament cognitiu, poden ser com els que en tenien 60 fa dues dècades. Però aquesta societat no els reconeix ni els ofereix oportunitats. Obrir espais, reconèixer i valorar és un repte ineludible.

Hi ha, per tant, una responsabilitat política en aquesta necessitat de reconfigurar el mapa de l’edat?
Naturalment, però per sobre de tot hi ha un repte per a la gent gran. Perquè tu et jubiles, i com crees una versió nova de la teva vida? Això és complicat. Què faràs els propers 30 anys? Com pots aconseguir una vida plena? Ara arribem a la vellesa amb una mirada molt hedonista. Ens jubilen i diem “A descansar!”. Està molt bé això de fer gimnàstica i viatjar, però 30 anys fent només això? Cal redefinir un nou projecte de vida, un projecte de vida no centrat en un mateix sinó mirant els altres, involucrant-nos en les seves vides.

La societat tampoc no té mitjans actualment per aprofitar el talent i l’experiència dels veterans.
Aquest és un problema primordial. Però és que, a més, no està clar què esperem de la gent gran. Aquesta societat es pot permetre perdre tota aquesta experiència? Per exemple, la generació del baby boom està arribant al cim de la piràmide de població, parlem d’una època en la qual van néixer 14 milions de persones a Espanya. I no som capaços d’assignar-los un paper en aquesta societat! Això és un repte molt important. Imaginem que aquests 14 milions de persones que comencen a retirar-se de la vida laboral cooperen pel bé comú, a través del voluntariat, solidaritat, etc. Probablement la seva vellesa, a més de tenir una part de descans i plaer, tindrà una part activa i de relació amb els altres. Potser cal habilitar una societat més compromesa. Em sembla que això seria possible si ho organitzéssim.

El gener passat el Regne Unit va designar una secretària d’Estat per lluitar contra la soledat. Hauríem de fer alguna cosa semblant a Espanya?
No ho acabo de veure, crec que la resposta a la soledat s’ha d’assentar en l’àmbit local. Si en una cosa hem d’invertir és en relacions socials, perquè això suposa invertir en objectius comuns. Però ens trobem en una societat en la qual tot empeny cap a la individualització i la fragmentació, quan el que hauríem de lluitar és pel compromís, per la participació, per la mutualitat. Cal assumir que som éssers independents.

Quines mesures es poden adoptar per treballar en aquesta línia?
Els programes de soledat normalment ofereixen companyia, però nosaltres hem volgut anar una mica més enllà. Al programa Sempre acompanyats hem treballat una mirada més complexa de les situacions de soledat per donar una resposta triple: apoderar la persona, treballar la implicació amb la comunitat i sensibilitzar la ciutadania. També hi ha una part que té a veure amb el desenvolupament personal, perquè una manera de gestionar les emocions és obrint-te als altres. I això és una cosa que la gent gran demana molt, no es volen limitar a viatjar. Sentir-se útil, conèixer-se un mateix, ser capaços de posar-se objectius i d’assumir les situacions de vulnerabilitat… En definitiva, passar de ser subjecte pacient de la vida a ser subjecte agent.

 

Entrevista: Javier Márquez Sánchez
Fotografia: Laura C. Vela