Davant de la pregunta “Què vols ser de gran?”, els infants poden donar respostes molt diverses: futbolista o científic, actriu o advocat. Depèn de l’edat i dels gustos, però sobretot de fins a on els permet somiar el seu entorn. Perquè quan la pobresa escanya, les expectatives es limiten, els models d’èxit propers són escadussers i és molt difícil aspirar a més. Per revertir aquesta situació, Jordi Longás —doctor en Pedagogia y director executiu de l’Equip de Direcció Científica del programa CaixaProinfància, professor de la FPCEE Blanquerna i investigador del grup PSITIC de la Universitat Ramon Llull— aposta per treballar al costat de les famílies, l’escola i tota la societat, i implica investigadors, polítics i empreses per aconseguir, com ell i el seu equip ja esta aconseguint, que tots els infants tinguin, almenys, una oportunitat.  

Per què et dediques a l’educació?
Per atendre les persones i transformar les seves vides.

I per què des de CaixaProinfància?
Perquè la meva vocació, més enllà de la docència universitària, és traspassar el coneixement de la recerca al món real, a la pràctica, cosa gens fàcil en aquest país. Hi ha molt pocs espais de transferència tan extraordinaris com aquest.            

Parlant del món real, diu Save the Children que 1 de cada 3 nens espanyols està en risc de pobresa!
Potser és més correcte parlar d’1 de cada 4, com indica l’últim informe FOESSA. El nostre problema és que no som un país pobre, però hi ha molts pobres, molta desigualtat. Abans de la crisi ja teníem un 17 % o 18 % de pobresa crònica. Amb la crisi el problema es posa en l’agenda, però després de 10 anys continuem amb les mateixes xifres. 

En què caldria incidir per reduir-les?
Hi ha moltes qüestions que hi influeixen —mercat laboral, tipus d’ocupació, precarització…— però nosaltres treballem des de l’educació, des de la hipòtesi molt contrastada que diu que “la millor de les oportunitats educatives permetrà a la infància sortir de la pobresa”.  

És hereditària la pobresa?
Sí, els pares pobres tenen fills més condemnats a la pobresa. De fet, Espanya és un del països de la UE on la transmissió intergeneracional de la pobresa és més gran.      

I com podem treure els infants d’aquesta roda?
Com que la pobresa és cultural i social, només amb diners (ajudes) no es resol, però només amb cultura tampoc. S’han de donar les dues. Al programa CaixaProinfància incentivem l’educació, però molt més enllà de les polítiques d’escola. Construïm una xarxa d’actors socioeducatius que donen suport a la trajectòria dels infants vulnerables des de diversos fronts: reforç educatiu, suport psicoterapèutic, educació als pares (importantíssim!) i suport en l’educació en el temps lliure.   

 

El experto en educación Jordi Longás sonríe en un retrato

 

Per què és tan important el temps lliure?
L’escola al nostre país està força bé; fins i tot la pitjor compleix uns mínims: hi ha docents professionals, aules, ordinadors, llibres… El problema és fora. Són moltes hores en la vida d’un nen, molt determinants. I no és el mateix el que va amb els pares de viatge, al museu o al cinema, que un altre que es passa la tarda al carrer o enganxat a la consola. Per això duem a terme programes de lleure familiar en els quals, un cop al mes, pares i fills comparteixen algun espai de lleure: anar al parc, al museu, veure una obra de teatre… A tu et pot semblar una cosa molt ordinària, però molts d’aquests infants no han anat mai amb els pares ni a jugar al futbol ni a la platja. Per ells l’experiència és revolucionària; els nens aconsegueixen veure el pares d’una manera diferent, fora de la duresa del dia a dia, i els pares i mares conviuen amb altres famílies, cosa que crea teixit i capital social, una xarxa de suport. 

Com treballeu aquests vincles familiars que considereu tan importants?
Des de molts programes, però n’hi ha un de molt bonic, de 20 sessions, 1 cada 15 dies, en què no es treballa des de la teoria, sinó des de la pràctica i el diàleg. Es tracten diferents temes, per exemple: els deure escolars. Com els afronta cada família? Treballen d’una banda pares i mares i de l’altra els infants, en grups de vuit. Després berenen. I després ho comparteixen. Primer només entre pares, després també amb els fills. Els adults aprenen que tothom té problemes i que no hi ha una única solució bona, la qual cosa és molt alliberador. I quan parlen amb els fills veuen més clar què poden fer. El millor? A més de millorar la convivència, el respecte i la confiança en el nucli familiar, que era el que preteníem, resulta que els assistents també milloren els resultats escolars! 

Pobresa és sinònim de fracàs escolar?
No. Hi ha infants pobres que tenen èxit quan tot indicaria que no l’haurien de tenir, tot i que és cert que són una minoria. Vam recollir alguns dels millors casos de resiliència d’usuaris de CaixaProinfància en un llibre. La immigrant magribina que va patir abusos i va avortar, però que, gracies a l’ajuda sostinguda d’un educador en el temps lliure, ella mai no va abandonar i ara estudia Dret a la universitat per lluitar pels drets de les dones. Una noia molt pobra amb una mare a punt de morir de càncer que va acabar Medicina i és una “crac” amb una beca europea i un premi de recerca en càncer. És impressionant quan s’ajunten les capacitats amb la motivació.             

Què aporta l’educació més enllà de saber llengua o matemàtiques?
Valors. I donar un sentit a la vida. 

Poder somiar.
Sí. Potser en un poblat gitano pobre l’únic que es considera “guai” és tocar la guitarra i jugar al futbol. O per a una noia d’un entorn sense gaires recursos, si és bufona, veure si pot fer de model o d’actiu. I si estudies ets un “pringat”, perquè ells no tenen referents propers —oncles, germans o cosins— que hagin triomfat per aquesta via. Però si, de sobte, algú gaudeix estudiant i té com a horitzó ser un professional, els canvia la perspectiva, els amplia l’horitzó.  .

Quin és el vostre objectiu a l’Observatori de CaixaProinfància?
Ser un espai (on-line) de difusió, coneixement i transferència. No mantenim els resultats de les recerques en secret, sinó que els mostrem perquè altres persones els puguin reproduir, i millorar, així, l’acció socioeducativa. Validem innovacions perquè serveixin a la societat. 

Després de 10 anys en el projecte, quins diries que han estat els èxits més importants?
Som el programa més gran d’Espanya i potser d’Europa, de col·laboració publicoprivada que aconsegueix que la universitat, els professionals de l’educació i el sector privat treballin junts en un interès comú, transversal i indiscutible: la pobresa infantil. Tenim una xarxa nacional de 28 assessors universitaris experts, investigadors i acadèmics de les universitats de referència. 420 entitats amb xarxes de col·laboració que funcionen. Els nostres resultats en progrés escolar són importants: si les taxes d’èxit en entorns de vulnerabilitat se situen al voltant del 50 % a Espanya (és a dir, un 50 % fracassa, no acaba secundària), amb el programa estem aconseguint que els infants que hi participen assoleixin la mitjana d’èxit espanyola del 75 % (un 25 % més). 

La taxa d’abandonament del programa és pràcticament zero. Els usuaris es mostren satisfets perquè se senten ben acollits i veuen que els és útil. I a més, aquestes famílies  són més optimistes sobre el futur. Et pot semblar un titular fluix, però, per nosaltres, que una família digui que hi veu possibilitats vol dir que, pot necessitar més o menys temps, però la millora ja està en camí.       

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Laia Sabaté