Hem anat a la Facultat de Dret de la Universitat de València per parlar amb el catedràtic de Filosofia del Dret Javier de Lucas sobre l’obra col·lectiva Fronteras, de la qual ha escrit el pròleg, coordinat pel fotoperiodista Javier Bauluz. Es tracta del segon llibre de la col·lecció Compromiso amb la qual l’editorial Libros.com, en col·laboració amb ”la Caixa”, vol acostar al gran públic obres de caràcter social que anteposen la qualitat, el rigor i la humanitat a la comercialitat.  

El despatx de Javier de Lucas presenta ara mateix un alegre caos: llibres amuntegats, caixes a mig fer, fotocòpies… I és que després de tota una vida dedicada a la docència, aquest catedràtic de Filosofia del Dret i especialista en polítiques migratòries s’està mudant: abandonarà el despatx per fer un pas més en la lluita pels drets dels refugiats i els immigrants assumint el càrrec de senador. Han estat 40 anys fent classes a la Facultat de Dret de la Universitat de València i escrivint llibres que han fet de De Lucas una referència ineludible en polítiques migratòries. 

S’acaba de publicar el llibre Fronteras. Quin és el missatge central que es vol transmetre?
L’objectiu comú de tots els autors és trencar amb un dels perills més grans que amenacen la immigració: la deshumanització dels immigrants, als quals s’al·ludeix amb xifres i estadístiques. Per sobre de qualsevol cosa són persones amb històries que involucren elements culturals i socials, i jo voldria subratllar que abans de tot són individus amb drets.

 

 

Hi ha casos com el del nen Aylan Kurdi, en què l’opinió pública sí que va quedar consternada. Cal que hi hagi una imatge icònica perquè ens adonem del drama dels refugiats?
No estic en contra de l’ús d’imatges que colpegin la consciència, però el perill és que la imatge sigui tan poderosa que propiciï una resposta tan emocional com efímera. Cal recordar que aquesta família perd tres nens i la mare, i que nens i nenes d’aquesta edat moren cada dia. Em preocupa que l’impacte ens porti a una reacció de pena i llàstima: la immigració no és un assumpte d’almoina ni de commiseració.

Hi continuaran havent fluxos migratoris mentre no deixem que l’Àfrica desenvolupi el seus potencials i aprofiti els seus recursos?
D’alguna manera desvinculem la realitat de la mobilitat humana del procés que l’ha causat i del paper que hi tenim nosaltres. Però darrere d’una bona part d’aquests moviments hi ha canvis induïts des de fora: del continent africà els europeus hem extret i explotat des de matèries primeres fins a esclaus. És cert que hi ha hagut una inversió europea que ha contribuït a una mena de progrés i riquesa (gairebé sempre des d’una visió paternalista). Però no se’ls ha deixat que siguin amos del seu propi destí. Ara, a l’Àfrica estem implantant un model amb conreus transgènics que modifiquen grans territoris i obliguen grans poblacions a fugir. Tampoc no estem ajudant a desenvolupar la democràcia en aquests països, perquè sotmetem els nostres acords d’ajuda al fet que els països retinguin i fins i tot acullin els que no volem rebre en comptes de condicionar aquesta ajuda al progrés de la democràcia i dels drets humans.

En ple segle xxi, és veritat que vivim en el món més emmurallat des de l’edat mitjana?
El problema de la tendència a l’emmurallament és que primer és normatiu i després comunicatiu. Europa ha desplegat un sistema de lleis per impedir que les persones transitin lliurement, i fins i tot arribem a convenis amb certs països africans perquè siguin ells els qui posin les muralles. L’objectiu és que només arribin els que volem que arribin i mentre ho necessitem.

Hi ha un desfasament entre el nombre de refugiats que creiem acollir i els que realment acollim?
Si tu preguntes a qualsevol persona quants refugiats rebem, segurament la xifra multipliqui per diversos milers el nombre real. Ara mateix hi ha a Espanya entre 90 i 100.000 sol·licituds d’asil o refugi acumulades al llarg dels últims tres anys, però la gent creu que tenim milions de refugiats. També es creu que la majoria d’aquests refugiats provenen de països islàmics o en guerra, quan el país que més sol·licituds de refugi presenta a Espanya és Veneçuela. En canvi, Uganda va rebre el 2018 més d’un milió de refugiats de Sudan del Sud.

Per què no es posa mai l’accent en allò que els refugiats poden aportar en comptes de fer-ho sobre el que suposadament “ens prenen”?
És difícil que la població percebi la dimensió positiva que tenen els moviments migratoris perquè gairebé mai no apareix en l’espai comunicatiu. Algunes de les aportacions més grans a la riquesa i al coneixement universal les han fet refugiats, com Albert Einstein i Hannah Arendt. Però és difícil que arribi el missatge que els refugiats tenen aquesta dimensió positiva perquè, per exemple, a Alemanya, se’ls instal·la en llocs particularment deprimits i, alhora, creix la sensació que reben més ajuts que tu.

Què poden fer les polítiques interculturals per acabar amb l’estigmatització dels migrants?
Pel que fa a les polítiques interculturals mantinc un optimisme teòric i un escepticisme pràctic. Crec que per dur-les a la pràctica s’han de donar unes condicions que exigeixen canvis en la voluntat política i no veig pas aquests canvis. El model que hem de posar en pràctica en la interculturalitat s’ha d’entendre com un diàleg en condicions d’igualtat entre els interlocutors. I jo tinc la impressió que, a la pràctica, aquestes condicions de simetries no es donen.

En aquest sentit, què penses que poden aportar iniciatives com el Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI) de ”la Caixa”?
Crec que precisament on es poden donar iniciatives exemptes de paternalisme és en programes com el de ”la Caixa”, perquè els agents privats tenen més capacitat per sortir de la posició de poder en el diàleg intercultural. No dic que tots els programes privats surtin d’aquesta posició de poder, però sé que una de les característiques del Projecte ICI precisament és evitar posicions paternalistes treballant en el bon sentit de la interculturalitat i aportant, a través d’un partenariat públic-privat, el desenvolupament d’un procés comunitari intercultural que ajudi els municipis a desenvolupar polítiques públiques.

T’han elegit senador, quin és el teu objectiu respecte de les polítiques migratòries?
Tota la vida m’he dedicat a la docència i a la recerca, en gran part enfocada a la crítica de les polítiques migratòries dels últims 40 anys. L’abril passat, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, em va dir que ja era hora de deixar de criticar des de fora i que em decidís a participar des de dins. El primer problema per mi és que no hi ha una política de coordinació entre les administracions amb més responsabilitat i, com que el Senat té un paper important en l’equilibri de les competències i els recursos territorials, la meva intenció és aportar coses en aquest sentit.

 

Entrevista: Raúl M. Torres
Fotografia: Rita Puig-Serra