Els mitjans de comunicació juguen un paper important com a creadors i propagadors de models femenins i masculins. Per això, tenen una responsabilitat ineludible a l’hora d’erradicar prejudicis i afavorir l’apoderament de la dona. I això ho té molt clar la periodista Lucía Méndez, que enguany ha rebut, gràcies al compromís que té amb la seva feina i la seva societat, un dels Reconeixements 8 de Març que concedeix la Comunitat de Madrid amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de la Dona, a més a més del primer Premi Josefina Carabias, en homenatge a la primera dona que es va dedicar professionalment al periodisme polític a Espanya. “L’apoderament més gran de la dona són les vambes, poder despendre’s dels talons”, ens ha dit, entre d’altres coses interessants.

Hem millorat en la imatge de la dona que transmeten els mitjans de comunicació?
Sí, crec que hem avançat, encara que no tot el que ens agradaria. D’una banda, hi ha més conscienciació en fenòmens que afecten la dona, com els abusos i els maltractaments: els mitjans ara són més respectuosos i tracten l’assumpte amb més delicades i responsabilitat. I això és perquè hi ha una pressió molt justificada per part de la dona perquè això sigui així. La sentència de ‘La Manada’ va provocar en la societat espanyola un debat molt interessant, molt important i molt profund sobre el dret que tenen les dones a caminar pel carrer a les dues de la matinada sense que ningú les molesti.

Però es continua produint la ‘cosificació’ de la dona?
Per descomptat. El tractament que reben les dones en alguns mitjans de comunicació pel fet de ser-ho és molt diferent al dels homes. Les dones que es dediquen a la política, per exemple, han de suportar comentaris sobre la seva vestimenta que no es fan als homes; això és una discriminació més.

 

 

En el cas dels informatius de televisió, a més, sembla que es perpetua la ‘presentadora jove i guapa’ al costat del company veterà.
De fet, Espanya és un dels pocs països en què les televisions exigeixen que les dones periodistes siguin joves i amb un determinat cànon de bellesa. I tot, sense detriment de la seva professionalitat, naturalment. Sens dubte, el clixé de periodista home veterà i dona jove que l’acompanya amb un paper clarament subsidiari és un dels aspectes negatius que cal apuntar, i crec que és una qüestió que no es debat gaire. Cal pensar-hi, perquè no té cap mena de justificació!

En aquest sentit, tot i que els mitjans han evolucionat en el tractament informatiu, sembla que es continuen mantenint els clixés de gènere.
No hem d’oblidar que Espanya és un país on fa només 40 anys la dona havia de demanar permís al marit per obrir un compte corrent. Per tant, no es pot pensar que clixés d’aquesta mena, que es transmeten de generació en generació i que estan molt arrelats en la societat, canviaran de la nit al dia, o d’un any per l’altre, o per una manifestació. Cal paciència i educació.

El llenguatge és l’instrument essencial del periodisme. En aquest sentit, què hem de fer amb el llenguatge inclusiu?
Sobre aquesta polèmica no tinc una opinió gaire contundent ni gaire radical. Hi ha postures amb relació al llenguatge inclusiu que em semblen una exageració i que arriben a caure en la ridiculesa. No em desagrada que les persones amb projecció pública utilitzin un determinat llenguatge inclusiu, és una manera de remarcar la necessitat d’adreçar-se a tota la població. Però no es pot obligar a tothom que escriu, que parla o que fa informes a fer el mateix. El llenguatge inclusiu portat a l’extrem em sembla francament impracticable. Hi ha un informe de la RAE que parla sobre aquesta qüestió.

Segons un estudi recent de l’Observatori Social de ”la Caixa”, en igualtat de condicions les dones tenen un 30 % menys de probabilitats d’accedir a un procés de contractació que els homes. Com ha estat l’evolució de la presència de la dona en el món del periodisme?
Les dones en els mitjans de comunicació hem avançat molt en els darrers 40 anys. En realitat, és com si fos un altre país. Les dones s’han incorporat d’una manera massiva a les redaccions dels mitjans, superen amb molta diferència els homes, però només en la part baixa de l’escala professional, i no es correspon en absolut amb la presència que tenen en els llocs directius. Hi ha una bretxa enorme, i això ha de ser un objectiu fonamental per conquerir que totes ens hem de posar cada dia, i crec que només cal repetir que no hi ha ni un sol motiu que ens pugui fer entendre que els homes periodistes són més professionals per tenir qualsevol responsabilitat en un mitjà de comunicació.

Has rebut un reconeixement de la Comunitat de Madrid amb motiu del 8 de març. La lluita per la igualtat ha estat un tema sempre present com a periodista?
No, reconec que no he estat en absolut militant ni activista feminista. La consciència feminista, si es pot dir així, m’ha nascut amb el temps i amb l’experiència. I, sobretot, em neix cada dia quan veig les fotos de les persones que manen en els mitjans de comunicació, en les empreses i en tots els altres sectors del país. Quan veig aquestes fotos, em faig feminista. Cada dia tinc un motiu per ser-ho, perquè no hi ha ni un sol motiu que justifiqui que tots siguin homes, ni un! La lluita per la igualtat és un combat transversal a totes les ideologies polítiques.

Aviat hi haurà eleccions. Quins temes posaries sobre la taula al nou Govern en aquesta matèria?
La principal assignatura pendent dels nous responsables polítics és garantir que les dones tinguin els mateixos drets en els llocs de treball que els homes. Hi ha una bretxa salarial que necessàriament ha de disminuir. I s’ha d’insistir en una educació en igualtat, en totes les escoles, obligatòriament, i a totes les edats. D’altra banda, en la vida política actual hi ha un fenomen preocupant: una reacció en contra del moviment feminista d’una part de la població afí a certs forces polítiques. Tot i així, estic convençuda que totes les conquestes i totes les lleis que s’han fet sobre la igualtat són drets reconeguts i adquirits en els quals ja no hi pot haver marxa enrere.

 

Text: Javier Márquez Sánchez
Fotografia: Bárbara Lanzat