Diu una llegenda japonesa que hi ha persones predestinades a trobar-se, unides per un fil vermell que els déus han lligat als dits petits. No obstant això, al nostre segle sembla que aquests fils que uneixen les persones s’estan trencant. Cada vegada hi ha més gent, però cada vegada més sola. Un problema que afecta especialment la gent gran. Quanta gent camina pel carrer amb la soledat com a única companya? Quanta gent ni tan sols surt de casa? Si els déus no ens ajuden, ajudem-nos les persones. La Dra. Sacramento Pinazo-Hernandis, vicepresidenta de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia i presidenta de la Societat Valenciana de Geriatria i Gerontologia, ens explica com es pot fer front a la soledat no desitjada de la gent gran. 

Què és la soledat?
La soledat és un problema social, perquè és el resultat de la falta de relacions socials. Però, a més, és la percepció subjectiva d’aquesta falta de vincles. Molta gent viu sola i ho fa de gust, perquè és decisió seva. El problema és la soledat forçada: quan voldries estar amb altra gent i no pots. Aquesta és la situació de molta gent gran que ha tingut fills, vida social i laboral, però que, al final de la vida, no té ningú amb qui parlar o sortir. Moltes persones experimenten un sentiment de fracàs a la vida. D’altres, un sentiment de culpa. Pensen, “Però, què he fet malament?”.

Què fa que algú arribi a aquesta situació?
Primer, els fills que han marxat de casa, o la parella i els amics que han mort. Segon, el fet que molta gent gran no es pot desplaçar sola i n’hi ha que no tenen ni ascensor als edificis. Les pensions també hi tenen un paper important: n’hi ha que no es poden permetre fer vida social fora de casa. I no parlem de les ciutats, que són ben poc amigables per a la gent gran.

En quin sentit?
No només per les vorades i altres obstacles, pel transport poc adaptat o per la falta de bancs als parcs, sinó també per la mateixa gentrificació: les franquícies substitueixen els comerços de tota la vida i la persona gran, acostumada a passar sempre pel mateix carrer i que la saludi el forner de tota la vida, veu que de sobte passeja per un barri on ja no coneix ningú. Així que la soledat no té a veure tant amb l’edat en si mateixa, com amb circumstàncies de l’envelliment que fan que la gent gran hi siguin més vulnerables.

 

 

Per què de vegades es parla de la soledat com un problema de salut pública?
Perquè està directament relacionada amb la salut! Les persones que passen molt de temps a casa soles s’alimenten pitjor i es mouen menys. Això porta problemes cardiovasculars, de nutrició, osteoarticulars… La soledat pot contribuir al deteriorament cognitiu i al desenvolupament de malalties concretes, com la depressió, la malaltia d’Alzheimer, l’obesitat, l’accident cerebrovascular o la hipertensió arterial. L’aïllament social i l’escassedat de contacte social, en definitiva, comporten més risc de desenvolupar malalties cardiovasculars i infeccioses i més mortalitat.

En un estudi sobre la soledat en gent gran, dius que les dones presenten nivells de soledat més alts. Què ho fa?
D’una banda, hi ha més dones grans que no pas homes, perquè som més longeves. Però aquesta esperança de vida més llarga acostuma a anar associada a problemes de salut i discapacitat. A més, els homes que es queden vidus tendeixen a buscar una nova parella o a anar a viure a casa dels fills. Les dones, en canvi, s’acostumen a quedar a casa, soles. Així que, si unim el fet de ser vídua amb menys ingressos econòmics i més probabilitat de pèrdua funcional, tenim un còctel de circumstàncies que propicien més la soledat en dones que en homes.

A començament d’any va ser notícia que, al Japó, cada vegada hi ha més gent gran que comet petits furts per anar a la presó i sentir-se menys sola. Aquest és un cas extrem, però de tota manera, què es podria fer per evitar situacions així?
La soledat és un dels mals dels nostres temps. El filòsof Zygmunt Bauman ja parlava de les societats líquides, en les quals les relacions socials són cada vegada menys fortes. D’una banda, hi ha Facebook i WhatsApp. Allà hi tenim un munt d’amics, i quan ja no volem algú a la nostra xarxa, l’esborrem amb un clic. Però aquestes societats, on tot és d’un sol ús, no van amb el tempo de la gent gran. La gent gran no vol ni està acostumada a les relacions ràpides. Així que, en aquest món de la immediatesa, potser hauríem d’aprendre d’aquestes persones a tenir una mica més de paciència.

Què es fa actualment per lluitar contra la soledat?
Entre els programes més eficaços hi ha els de visites domiciliàries, els que intenten que les persones surtin al carrer i socialitzin, i els que enforteixen les capacitats relacionals, com el programa Sempre acompanyats de l’Obra Social ”la Caixa”. També hi ha programes intergeneracionals, en els quals la gent gran amplia les seves xarxes socials i comparteix els seus coneixements i experiència amb nens o joves, o els que es basen en trucades telefòniques setmanals de voluntaris i fins i tot els que funcionen a través de Skype. I també hi ha iniciatives en residències, perquè viure en companyia no sempre significa no sentir-se sol. En aquests casos, els programes més freqüents són els de la teràpia assistida amb animals, els programes de risoteràpia i l’horticultura.

I els programes en què és la gent gran qui fa voluntariat?
Aquests són, per mi, programes amb un potencial enorme. El sociòleg Erik Erikson deia que en les etapes finals de la vida necessitem ser generatius: deixar un llegat, alguna cosa que ens sobrevisqui. Aquesta generativitat inclou les obres que un ha fet, com això d’“escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill”. Però també l’ajuda que un mateix presta a d’altres a través de la participació cívica i el voluntariat. Estaríem parlant del benestar eudaimònic: sentir-se bé fent que els altres se sentin bé.

En la literatura i en la filosofia es valora molt la soledat. Tenim, per exemple, Soledades de Góngora; o Arthur Schopenhauer, que veia en la soledat l’autèntica llibertat. Es pot fer que la soledat sigui positiva?
La soledat és positiva quan algú tria trobar un moment per a si mateix, per desconnectar dels sorolls externs, de la música o de les sèries (cada vegada més difícil amb aquests dispositius mòbils que ens enduem fins i tot al llit). Però continuem necessitant aquells moments de reflexió. Si enllacem una activitat amb una altra, unes persones amb altres, mai no arribem a estar sols amb nosaltres mateixos. I només en aquesta soledat podrem posar ordre al nostre caos intern. Sembla que, si no estem amb altra gent, no som. I, d’alguna manera, és així: perquè és comparant-se amb l’altre com un mateix descobreix qui és. Però, alhora, hem de desenvolupar la nostra pròpia individualitat. I per aconseguir-ho, la soledat és imprescindible.

 

Fotografia: Rita Puig-Serra