Podem parlar de ciutats intel·ligents quan la tecnologia no s’adapta a la diversitat de la població i deixa enrere les persones amb discapacitat? La resposta és, rotundament, no. Primer, perquè aquestes persones són ciutadans de ple dret i agents del canvi social. I segon, perquè tots tenim capacitats, però també discapacitats, en algun moment de la vida. La tecnologia serà democràtica o no serà. Les smart cities sense solidaritat no són intel·ligents.

Lary León és la coordinadora de projectes i continguts de la Fundació Atresmedia, i transmet una idea molt clara: “Les tecnologies que no s’adapten a les persones amb capacitats diferents perden riquesa”. Per a León, si optimitzem eines pensant en persones amb discapacitat, ajudarem tota la població i, per tant, no es tracta d’un segment petit de mercat. “Fixeu-vos en les rampes”, apunta. “No tan sols serveixen per a les persones amb discapacitat que van en cadira de rodes; qualsevol persona que es trenqui una cama pot agrair la presència d’una rampa. Ens oblidem que l’índex de discapacitat sobrevinguda és molt elevat, per malaltia, accident… Per tant, pel que ens hi juguem, hauríem d’unir esforços perquè tots tinguéssim els mateixos drets”, afirma convençuda. “I no parlo només de guanyar diners, sinó també de riquesa personal. És molt enriquidor quan t’has de posar en el lloc d’algú que fa les coses d’una manera diferent, quan has d’investigar. Se n’aprèn moltíssim. La gent, al costat de les persones amb discapacitat, obre els ulls, pensa: ‘què és ser normal i què no?’”.

Després d’escoltar-la a ella i a la resta de ponents del B-Debate titulat “Integrative Societies and Disability”, que ha organitzat Biocat i l’Obra Social ”la Caixa”, queda patent que cal un canvi de paradigma. Cal passar de la falta de poder a l’apoderament. De “permetre” la col·laboració dels discapacitats físics i intel·lectuals a gaudir de la seva contribució activa en la societat. Del model mèdic-rehabilitador al model biopsicosocial. De la institucionalització massiva a respectar la voluntat de cada persona. Tal com destaca Facundo Chávez, assessor en drets humans i discapacitat de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, “per fi estem abandonant l’enfocament de normal – no normal. Ara el gran repte és veure de quina manera inclourem aquestes persones dins dels canvis que hi haurà els pròxims anys, quan el 80 % de la població visqui a ciutat”.

La bona notícia és que ja no tan sols les administracions públiques s’hi senten interpel·lades. Empreses privades com ara Google o Amazon han començat a vigilar si es compleixen els drets humans en aquest sentit. “La responsabilitat és de tots els agents implicats en la discapacitat, és a dir, tothom”, reclama Lary León. “Fins i tot dels infants i els professors, ja que l’educació té un paper importantíssim. I les persones amb discapacitat també tenim una responsabilitat enorme, no tan sols per donar veu a les necessitats, sinó com a mirall a aquesta naturalitat i normalització”, explica l’experta des d’un ampli somriure.

Al capdavall, la solidaritat és més important que la tecnologia. Segons Karen Heinicke-Motsch, assessora global en desenvolupament inclusiu basat en la comunitat de CBM, “les smart cities sense solidaritat no són intel·ligents. Només ho són quan tenen en compte tota la comunitat”. En aquest nou món, ni una sola persona es pot quedar enrere.

 

Text: Ana Portolés
Fotografía: Rita Puig-Serra