Si ets dels que pensen “Juventud, divino tesoro”, com va escriure Rubén Darío, és perquè encara no coneixes Laura Rosillo. I si ets dels que opinen que els 30 són els nous 20,vol dir que encara has d’aprendre molt d’ella, de la seva manera natural d’entendre l’època madura, de les poques ganes que té de tenyir-se un cabell platejat que li queda molt bufó ni d’aparentar menys edat de la que té.

És la guerra d’aquesta dona de 62 anys: lluitar contra la discriminació per edat i fer-ho des de la formació en recursos humans, convencent les empreses de la importància del talent sènior, discriminat en el mercat de treball, perquè l’edatisme –o discriminació de la gent per l’edat que té– és, segons ella, la discriminació més comuna en l’univers laboral.

Després de treballar sempre per a empreses, als 54 anys la Laura va decidir aventurar-se com a autònoma i lliurar la seva vida a l’age management. Col·labora amb l’Obra Social ”la Caixa” fent xerrades d’allò més revitalitzadores, com la que va fer a la jornada Incorpora “Sumem Talents” el passat 30 de maig a CosmoCaixa Barcelona.

Què és la “madurescència”?
És la il·lusió de recuperar somnis de la infantesa i la joventut. És dir “Ara és un molt bon moment” quan arribes a una certa edat i tens la sensació que la vida se t’ha fet curta, que has fet realitat alguns dels teus somnis, però penses que hi ha d’haver alguna cosa més. Hi ha qui trenca amb tot i hi ha qui es conforma després d’entrar en una crisi profunda amb el món, que té moltes coses creatives.

I si em fa por la vellesa?
No envellim igual que fa 50 anys. Ara, als 50, em queda molt de temps per endavant, i aquesta segona edat pot ser una època preciosa de creixement i de reprendre vells somnis. M’estimo més parlar de longevitat i de gaudir de la maduresa que no pas de vellesa i d’estar malalt. La medicina millora la nostra vida quotidiana.

 

 

I tu, quins somnis has fet realitat?
De petita volia ser monja missionera i quan vaig arribar a l’adolescència somniava ser reportera de guerra. Tanmateix, la vida fa amb tu el que vol. Vaig estudiar filologia i vaig dedicar tota la meva vida a la formació i als recursos humans. Quan vaig decidir deixar de treballar per a empreses i començar pel meu compte, va ser com recuperar el somni de ser reportera de guerra, perquè la lluita contra d’edatisme és la meva veritable guerra. I aquest estiu vull aprendre a fer anar drons!

Aleshores, el somni de ser monja i corresponsal l’has descartat?
Descartat, a més són dues professions en extinció.

Hi ha qui pensa que vivim massa temps.
Hi estic d’acord, però el que és important no és quant de temps vius, si arribes als 80 anys o als 100, sinó que hagis viscut moments d’intensitat, moments en els quals hagis deixat alguna cosa.

El món està preparat per abandonar l’obsessió per la joventut?
Encara no. En el mercat laboral es discriminen les persones que tenen més de 50 anys i menys de 30. Però els de més de 50 tenim les de guanyar, perquè en aquest país ja som el doble que els de 18. Som la nova majoria. L’imperi de la joventut s’ha acabat.

Però encara se us tracta com a minoria.
Sí, i el pitjor de tot, com a malalts, i això que em trobo en el meu millor moment.

Quin és l’actiu principal de la gent gran?
L’experiència enfocada cap al futur, no per ser un avi pesat que explica històries, sinó per resoldre històries que han passat en un altre moment de la vida.

I les noves tecnologies?
Doncs les sumem. És un prejudici pensar que els de la nostra generació no estem digitalitzats. Vaig començar treballant amb una màquina d’escriure, després em van donar un ordinador i més endavant, un smartphone. Però era més complicada la màquina d’escriure, per això he anat sumant tecnologies.

En el teu estat de WhatsApp dius que ets una bimil·lennista.
Esclar, perquè he viscut en dos mil·lennis. Com amb les noves tecnologies, sumo la cultura del segle xx i la del xxi. Soc estudiosa i disciplinada, amb valors del segle xx, tot i que en realitat m’identifico amb tot el que es diu dels mil·lennistes, perquè no vull treballar en una empresa de 8 a 15 h, soc solidària, vull viatjar i acumular experiències.

Com arribes a convèncer les empreses de tots aquests valors?
Fent-los veure que les màquines i les empreses envelleixen, però les persones evolucionem, perquè tenim un cervell de plàstic que s’adapta a la realitat que ens envolta. En qualsevol equip fa falta un sènior amb una meravellosa idea que segurament ha tingut un jove. Nosaltres en veiem la viabilitat. I també sabem transmetre els valors de l’empresa. Pot ser que hi hagi una persona gran en un racó que sàpiga millor que ningú com és aquesta empresa, quin són els diferencials i com funciona.

Es pot ser més feliç a partir dels 50?
Això diuen, que disminueixen les possibilitats de tenir una depressió. Comences a gaudir de les petites coses, i això és la felicitat, oi? També ets més conscient de les pròpies capacitats i limitacions. I a més, amb els robots, que acabaran fent totes les feines d’esforç, cada vegada serà més important el talent que l’energia. Tot i que jo crec que tinc més energia ara que als 20 anys!

Aleshores, els 62 són els nous…
No crec en això. M’agraden els meus 62. Els he viscut l’un darrere l’altre i a tot drap. No vull rejovenir, vull viure la maduresa al màxim. Per això vaig decidir no tenyir-me: m’encanta el color platejat del meu cabell, és molt més bufó que el que tenia quan em tenyia. Reivindico la meva saviesa, el meu cos, i els meus 62 anys un per un. No renuncio als 62, només vull arribar als 63.

 

Text: Germán Aranda
Fotografia: Laia Sabaté