Diuen que, si hi ha alguna cosa que diferencia els infants i la gent gran, és que els primers sempre somien en coses que no han passat mentre que els segons només recorden coses que sí que han passat. Els avis tenen tot un passat al darrere. Són els guardians d’unes històries que corren el risc de perdre’s en l’oblit, excepte si ens asseiem a escoltar-los i ens convertim, alhora, en els nous guardians de la seva memòria. I així, de generació en generació. Avui celebrem el Dia dels Avis a CaixaForum Barcelona amb l’artista Ana Garcia-Pineda i la seva obra La corba de l’oblit: un homenatge a la memòria de la seva àvia, que també és la memòria de tots nosaltres.

Juntament amb obres d’artistes de renom internacional com ara Bill Viola, Smadar Dreyfus o Harun Farocki, la peça d’aquesta artista de Sabadell forma part de l’exposició “Turbulències. Col·lecció ”la Caixa” Art Contemporani” de CaixaForum Barcelona, comissariada per Nimfa Bisbe, que interroga críticament el nostre món i la nostra història amb un objectiu: fer-nos despertar la consciència i aguditzar els sentits davant de tot el que ens envolta.

Ana, com s’enquadra la teva obra en aquest context?
La corba de l’oblit és un vídeo en què faig un homenatge a la meva àvia, que quan encara era molt petita va haver de marxar sola d’un poble d’Andalusia per viure una vida d’adulta. Va entrar a servir en una casa, on a estones es parlava un idioma secret i prohibit que ella no entenia: el català. Parlar de la seva història també és parlar de tota una generació que va viure la Guerra Civil, la Dictadura i la Transició. Una generació que van assassinar i torturar fins que van aconseguir posar-la en una capseta de por. Moltes de les persones que van viure aquella època ja no hi són i les seves històries s’estan perdent. Recordar-les és comprendre l’avui i entendre part del que som.

És interessant el paral·lelisme que construeixes entre memòria històrica i individual.
És una peça paradoxal, tracta la memòria històrica a través de la vida de la meva àvia, que va morir d’Alzheimer. Tant l’Alzheimer com les dictadures son una malaltia, un monstre cruel que s’alimenta de la identitat de les persones. L’Alzheimer no és un monstre ideològic sinó físic, però també despulla la persona d’allò que la fa ser ella mateixa, dels seus records… fins que l’únic que queda és un cos que s’oblida de fer de cos.

 

 

Com era la relació que tenies amb els avis?
Jo vaig tenir la sort de créixer amb ells. Per a moltes famílies de la generació dels meus pares, comptar amb l’ajuda dels avis era l’única manera de poder tirar endavant. Soc molt afortunada d’haver-los tingut a la meva vida. Per això penso que, quan un infant que té avis no hi passa prou temps, pateix una pèrdua molt important.

A què et refereixes?
La gent gran ens ensenya una altra perspectiva de la vida, i això ens enriqueix. Tots podem aportar alguna cosa, i això ens hauria de garantir un espai a la societat. Si hi ha algú que no el té, cal trobar-n’hi un.

Hi ha cap història que t’expliqués la teva àvia que recordis de manera especial?
La meva àvia es deia Armonía. Va ser el seu pare qui li va posar aquest nom en honor a l’heroïna d’un llibre. Al poble, l’àvia tenia dues amigues: la Llibertat i la Flor. Després de la guerra, les tres van haver de canviar-se el nom, ja que els únics noms permesos eren els del santoral. De fet, jo coneixia l’àvia amb el nom que li va posar la funcionària del registre: Dolores. Els falangistes havien matat el seu pare i la dictadura li va arrabassar l’última cosa que li quedava d’ell…

A la peça, quan parles de l’Alzheimer de la teva àvia, dius: “ho vam intentar tot, vam fracassar sempre”. Contra l’Alzheimer no s’hi pot lluitar, però es pot fer més suportable?
L’Alzheimer és una malaltia terrible, tant per a la persona que en pateix com per als que se l’estimen. El pas del temps és més tangible. Mentre que un nadó cada dia aprèn una cosa nova, si es pateix d’Alzheimer cada dia s’oblida alguna cosa. Això sí, la música de vegades funciona de pont. La meva àvia, en els darrers dies, continuava cantant les cançons de joventut.

També parles de la memòria a través dels contes, de la transmissió oral…
Si hi ha un fil conductor en tota la meva obra és el llenguatge. M’interessa jugar-hi per construir realitats paral·leles. Penso que si les persones connecten amb La corba de l’oblit és perquè hi parlo d’una història compartida, l’explico.

De vegades els avis em recorden els homes llibre de Fahrenheit 451, guardians d’un coneixement que desapareix amb ells.
Contemples només la part dolça de la vellesa, la que tots voldríem per a les persones que estimem, una vellesa en què només s’ha desgastat el cos. Però de vegades s’intercanvien els papers: el cuidador passa a ser cuidat.

Així que no es tracta de passar temps amb els avis perquè ens transmetin una història. També ens ensenyaran coses intangibles que estan vinculades a la cura: jo em vaig convertir en mare sense fills. Et pot semblar trist, però també és bonic, perquè forma part del cicle de la vida, de tenir cura de qui en algun moment va fer-ho de tu.

 

Entrevista: Patri Di Filippo
Fotografia: Rita Puig-Serra