Quan amb 12 anys Pedro Vargas va conèixer l’Ezequiel, la percepció que tenia d’ell mateix va fer un tomb de 180 grau. L’Ezequiel va ser el seu tutor a les classes de reforç escolar que va rebre a la Fundació Privada Pere Closa a través del programa CaixaProinfància. L’Ezequiel és enginyer industrial i gitano. Li va ensenyar a creure que els somnis es poden fer realitat, que les barreres i els prejudicis es poden trencar i que fer colzes cada dia li permetria algun dia ser amo del seu futur. Avui aquest jove de 21 anys està cursant segon de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per poder lluitar pels drets de la comunitat gitana, la seva.

Sembla ser que continua sent notícia que un gitano vagi a la universitat o tingui una feina qualificada. Què creus que hauria de passar a la comunitat perquè això es converteixi en una cosa habitual?
Per sort, el que hauria de passar, ja està passant! El Consell d’Ancians del Poble Gitano ha entès la importància de tenir estudis i avui en dia són els primers que incentiven els joves a estudiar. Ens diuen: “El passat va ser nostre, el present és de tots i el futur serà vostre, de les noves generacions, i en aquest futur haureu de lluitar amb noves armes, que són els coneixements que us aporten els estudis”. Els últims dos anys a la UAB hem passat de ser 2 alumnes gitanos, a ser-ne 15, ja.

I què podem fer des de fora?
S’han d’evitar estigmes, com ara que els gitanos no tenim interès per aprendre res, que som uns incultes i uns mandrosos o que només volem guanyar-nos la vida amb la venda ambulant, perquè això fa minvar la confiança dels nens gitanos a les escoles. Recordo una sèrie de televisió de fa uns anys, Anclados, que ens titllava de traficants i ferrovellers. Les entitats socials del Consell Estatal del Poble Gitano la van denunciar i finalment la van cancel·lar.

És per aquests estereotips que és recurrent sentir nens gitanos que diuen: “Jo per què he d’estudiar, si soc gitano”?
Exacte. Jo i la majoria dels meus companys de classe teníem aquesta mentalitat de petits. Pensàvem que per ser gitanos estàvem exclosos del sistema universitari. Cap dels meus companys d’institut no ha cursat estudis superiors i, del meu entorn més proper i familiar, també soc l’únic. La meva família està molt contenta que estigui a la universitat, però fa uns anys era molt diferent. Se solia pensar que si estudiaves deixaries de ser gitano, perquè acabaries abandonant les tradicions. Per sort, ara s’ha demostrat que no és incompatible: molts dels que van a la universitat celebren el casament a través del ritu gitano, es casen amb una gitana o gitano i continuen tenint famílies unides i extenses.

Quin efecte van tenir les classes de reforç escolar i el fet de conèixer el teu tutor, l’Ezequiel, en el teu rendiment escolar?
Abans mai no feia els deures, gairebé no estudiava per als exàmens i, a vegades, fins i tot passava hores fent voltes pels passadissos de l’escola per no entrar a classe. Gràcies a CaixaProinfància, vaig passar de treure notes normals, a convertir-me en un dels millors alumnes de l’institut. Un alumne de vuits, nous i deus. Va ser l’empenta que necessitava per tenir la motivació de voler-me superar personalment. La meva experiència confirma la importància que els alumnes gitanos tinguem professors gitanos. Et fan veure clarament que sí que es pot!

De nens, o fins i tot d’adolescents, és fonamental el suport de la família per creure’ns capaços d’assolir certes metes. Quins valors et van transmetre, a casa?
A part que havia d’intentar ser bo i solidari amb tothom, em van transmetre sempre valors com l’esforç i les ganes de superar-me. Vaja, que les coses te les has de treballar. Des de petit m’han estat molt a sobre perquè estudiés. Sense el seu suport res no hauria estat possible. Si en un futur tinc fills, els intentaria transmetre el mateix: que s’esforcin a la vida i sentin empatia pels altres. M’agradaria que, si en algun moment tenen una bona situació econòmica i coneixen algú que necessita ajuda, li donin un cop de mà com em van ajudar a mi a CaixaProinfància.

Anaves a estudiar enginyeria naval, però alguna cosa et va fer canviar d’opinió. Per què vas decidir estudiar Dret?
Vaig tenir l’oportunitat de visitar Auschwitz i em vaig quedar molt impressionat per les atrocitats que s’hi van cometre contra milions de persones, moltes de les quals eren gitanes. Això em va fer recordar que encara es continua discriminant el poble gitano i que, a través de l’advocacia, puc lluitar pels nostres drets.

De quina mena de discriminacions i injustícies estem parlant?
Des d’estereotips que vulneren el nostre dret a l’honor perquè ens titllen de traficants o mandrosos, a la trista realitat que tenim més probabilitats que altres que la policia ens pari pel carrer, o al fet que ens pot resultar més difícil aconseguir una feina segons a quines empreses. A més, les esterilitzacions forçades que es van practicar els anys 90 a països com la República Txeca o Eslovàquia… això va ser racisme pur. No volien que la comunitat creixés. I per poder denunciar totes les injustícies, necessitem més gitanos formats en dret!

Tens algun referent que t’hagi inspirat?
El meu gran referent ha estat sempre Juan de Dios Ramírez Heredia, el primer diputat gitano del Congrés dels Diputats. Com a polític de la Unió de Centre Democràtic (UCD), als anys 70 va aconseguir que es deroguessin tres articles del reglament del cos de la Guàrdia Civil que discriminaven obertament els gitanos. Entre les seves directrius, es deien barbaritats com “es vigilaran escrupolosament els gitanos…”. Gràcies a ell, ara vivim amb una mica menys d’injustícia.

Com t’agradaria que fos la teva vida i la de la teva comunitat d’aquí a 10 anys?
M’agradaria una cosa molt simple, però que encara no hem aconseguit: una vida normal i tranquil·la! Que sigui habitual veure un estudiant com jo a la universitat. Que tots puguem viure la nostra vida amb total plenitud. I que la discriminació no ens impedeixi ser lliures. Vull una bona convivència entre la comunitat gitana i la resta de la societat. Nosaltres ens en sentim part i tenim els mateixos somnis i inquietuds que tothom.

 

Entrevista: Alba Losada
Fotografia: Laia Sabaté