Historiadora de l’art, bibliotecària des de fa més de 20 anys i documentalista, Susana Rizo és la guanyadora de la 4a edició del Premi Feel Good de Plataforma Editorial i l’Obra Social ”la Caixa”, que té l’objectiu d’impulsar l’optimisme entre escriptors i lectors. Per aconseguir-ho i emportar-se el premi, la Susana ens regala una història d’amistat entre un nen de 5 anys i una senyora de 78, titulada Las vidas que te prometí. La va escriure en 4 mesos amb Bach com a banda sonora i està inspirada en un projecte pioner: una residència d’avis de Seattle (Estats Units) que comparteix sostre amb un parvulari.

“Estic dedicant el meu propi llibre! Aquesta soc jo”, diu assenyalant el seu nom imprès a la portada mentre ens signa un exemplar de l’obra. “Em sembla molt fort. Us ho dic seriosament…”, insisteix. Escriure i investigar a fons qualsevol tema sempre havien estat les seves passions, però la Susana va decidir que seria escriptora el setembre de l’any passat mentre passejava per un parc amb la seva parella. “Ara és el moment de fer-ho”, va pensar. La idea va ser com una revelació.

Susana, com descriuries la teva primera novel·la?
L’he escrit des de la perspectiva d’una persona gran i alhora intento donar-hi el punt de vista d’un nen. Això va requerir un gran esforç per part meva, perquè no és fàcil crear un diàleg entre una persona de setanta anys i tants i un nen inquiet i imaginatiu de cinc.

Què s’aporten els dos personatges?
Els personatges van creixent junts amb el temps. La dona li aporta saviesa i cultura i, sobretot, molts llibres, perquè és una gran lectora. Primerament li dona contes i, a mesura que el nen es va fent gran, li recomana llibres i li explica en què consisteix la vida des del seu punt de vista. Ell, per la seva banda, li explica a l’anciana el procés d’anar descobrint la vida per primera vegada.

 

 

Quin és el teu objectiu amb aquesta història?
Tinc la sensació que els adults sovint rebutgem el deteriorament, el final, la lletgesa, l’olor de les persones, les arrugues, les taques de l’edat. Tot això és una llàstima, malgrat que tots ens hi veiem reflectits, perquè sabem que tard o d’hora ens arribarà. Els nens, en canvi, això no ho experimenten, no ho veuen com una cosa negativa. A mi, amb aquest llibre, m’agradaria que el final de la vida fos considerat tan o més important i positiu que el principi. La tercera edat és una etapa plena de serenitat i moltes oportunitats. És un missatge que, a més, vull transmetre a la meva mare: “Encara et falta molt per fer”. No cal que et posis a fer taitxí o a llançar-te en paracaigudes. Som aquí simplement per passar una bona estona i treure el millor de cadascú, fins a l’últim dia. Aquest llibre és un homenatge a la gent gran. Els vull donar esperança. I vull que els joves, quan el llegeixin, es recordin dels seus avis i se’ls emportin a sopar, com feia jo amb la meva àvia. Perquè el que més mal fa de la vellesa és la soledat, la manca d’amor i de contacte.

I què et va dir la teva mare quan va veure el llibre?
“Susana, ho has aconseguit”. Vaig tenir una alegria tremenda. Diu que se l’ha de tornar a llegir perquè, de la il·lusió, se’l va llegir molt de pressa i ara el vol assaborir. Crec que aquesta novel·la és per llegir-la a poc a poc, perquè a cada capítol he intentat deixar un missatge, un aprenentatge.

El vas escriure específicament per a Feel Good?
Sí, tot i que la sensibilitat per la gent gran la tinc des de fa molt de temps. Soc molt observadora. Sempre em fixo amb la gent gran que veig sola pel carrer. Molts tenen al rostre una expressió de tristesa que… No és que siguin persones oblidades, perquè hi ha residències i professionals que els cuiden, però sempre vaig sentir que havia de fer alguna cosa per transformar aquestes mirades perdudes. Va ser aleshores quan se’m va acudir escriure per a elles. I suposo que també em va influir una experiència… Acostumo a anar a la biblioteca, on treballa un home molt gran que em cau molt bé. Generalment allà parlo amb molta gent gran que em demana que els recomani llibres. Un dia, el vaig anar a veure a la residència. Quan vaig entrar, se’m va acostar una àvia que no em coneixia de res i em va abraçar durant uns segons, fins que la infermera se la va emportar i li va dir que no era jo. Em va confondre amb la seva filla o amb algú que, aquell dia, no la va anar a veure. No sé per què, però aquella abraçada i la seva cara de felicitat en veure’m em van marcar.

Com t’has sentit guanyant aquest premi?
Jo només volia que algú em valorés i em donés una oportunitat. Volia escriure i fer-ho de la millor manera possible, volia que aquesta novel·la em sortís de les entranyes: escriure des de dins i crear alguna cosa digna. Ara vull continuar vivint tot això amb molta il·lusió, tocant de peus a terra. Sento que m’he de tornar a posar a treballar, perquè això no acaba aquí. Ja tinc una idea per a la novel·la següent: està inspirada en una imatge que vaig veure a la revista National Geographic. No en diré res més per no fer espòilers!

 

Text: Laura Calçada
Fotografia: Laia Sabaté