Aquest estrany 2020 no ha tombat el XII Concurs de Relats escrits per gent gran, organitzat per la Fundació ”la Caixa” i Radio Nacional de España, en col·laboració amb La Vanguardia. Malgrat la pandèmia, s’ha batut el rècord de participació i s’han rebut gairebé 3.000 obres procedents de tot Espanya. L’objectiu d’aquesta iniciativa del Programa de Gent gran és impulsar-ne el paper actiu a la societat, fomentant l’hàbit de la lectura, l’ús de la imaginació i l’activitat creativa. Els relats presentats expressen les experiències viscudes, imaginades i sentides de la gent gran, de manera que suposen un testimoni i reflex del coneixement que han acumulat amb els anys, i també de com observen la nostra història, el nostre temps i la seva pròpia vida, sobretot en una situació convulsa com el confinament derivat de la pandèmia causada pel coronavirus. 

I qui millor que ells mateixos per explicar-nos-ho: parlem amb els guanyadors d’aquesta edició, José Manuel Casado Vázquez, sevillà de 70 anys, pel relat Cetáceos i Luis Gerardo Vacas Cabornero, de 61 anys i de Valladolid, pel microrelat Hoy he visto un ángel. Durant la conversa, ens transmeten l’ànim i la força de voluntat per superar l’adversitat i el desànim, la importància de mantenir una rutina, la disciplina i les ganes de continuar aprenent. Perquè mai no és tard.

Des de quan escriviu? Ve de lluny o és una afició recent?
Gerardo: Es pot dir que és la primera vegada que escric una miqueta seriosament. La meva afició és dibuixar cada dia. De fet, estic jubilat de professor de dibuix.
José Manuel: En el meu cas, tot i que he escrit textos científics com a catedràtic de Física, la veritat és que ara, ja jubilat, és quan m’estic dedicant a la ficció.

Sou de paper i bolígraf, de màquina d’escriure o d’ordinador?
Gerardo: Dibuixo i escric sempre a amà. Gaudeixo amb el fet manual.
José Manuel: Jo acostumo a començar prenent notes a mà, una idea, un inici, una frase…, però a partir d’aquí ja treballo a l’ordinador.

 

Collage de dos hombres mayores con un trofeo en las manos

 

Quan acabeu un text, el mostreu o el guardeu com una cosa íntima?
Gerardo: Fins que no em van avisar que el meu microrelat estava entre els finalistes, no el vaig ensenyar a ningú. Aleshores el vaig donar a llegir a amics aficionats a l’escriptura.
José Manuel: A mi m’agrada mostrar el que escric, fins i tot tinc un blog en què hi vaig penjant cosetes meves.

Quins escriptors us agraden?
Gerardo: Jo soc molt visual. Per això llegeixo poesia, en què amb poques paraules es poden crear imatges mentals. Els grans poetes, des de Fray Luis de León fins a Claudio Rodríguez o León Felipe, converteixen la paraula en imatge.
José Manuel: Des de sempre he estat un lector voraç i és clar que tinc favorits. El primer va ser Borges, el vaig descobrir a la universitat. No obstant això, després van arribar els relats de Cortázar i ha estat sempre més la meva referència. Ell i la poesia de Kavafis m’entusiasmen.

Heu participat abans en altres concursos literaris?
Gerardo: Mai. Però he seguit aquest concurs de relats per a gent gran des de la primera edició. Soc un oient final de RNE. Matino molt i el primer que faig és posar RNE. No moc el dial per a res. I va haver un any que em vaig dir: “quan tingui l’edat, participaré en el concurs”. I així ha estat.
José Manuel: Jo sí que he participat abans en un concurs. Va ser l’any passat i em van seleccionar com a finalista en un concurs local d’una llibreria d’aquí, de Sevilla.

Els vostres relats premiats, els vau escriure expressament per al concurs o estaven desats en un calaix?
Gerardo: El meu és fruit de la pandèmia. Em “vaig escapar” a comprar i tornant a casa em vaig adonar que al carrer només hi havia un guant de plàstic… i jo. Vaig pensar “ho escriuré abans no me n’oblidi”. Molt senzill, ho vaig veure, ho vaig escriure i ho vaig enviar.
José Manuel: En realitat, vaig començar una novel·la just després de jubilar-me. D’això en fa uns quants anys. I d’aquell esborrany desat en un calaix, n’he tret els dos personatges per al relat premiat.

Us ha ajudat, l’escriptura, aquests mesos?
Gerardo: Durant el confinament ja no sabia què fer. Llegir, dibuixar i fins i tot escriure. Així he començat i ara fins i tot estic aclaparat amb el premi.
José Manuel: Per a mi escriure per sobre de tot és plaent. Però, a més, aquests mesos ha estat una escapatòria mental; en alguns moments, una teràpia.

El premi us dona l’ocasió de formar part del jurat en la pròxima edició. Com us imagineu llegint els relats d’altres persones grans?
Gerardo: N’estaré encantant i sens dubte serà molt interessant. Però, paradoxalment, ara que m’he jubilat i m’he deslliurat de corregir exàmens, em premien amb revisar la feina d’altres. Però ho faré amb molt de gust i de segur que aprendré moltíssim.
José Manuel: Jo també ha patit el suplici de corregir milers d’exàmens, ha, ha, ha. Però en fi, això serà diferent. Estar al jurat suposarà estar a l’altra banda, llegir altres autors i aprendre. En tinc ganes, tot i que també m’espanta. N’hi haurà milers!

Escriviu alguna cosa ara?
Gerardo: Això del premi m’ha animat. Fa unes setmanes que maduro la idea. I també estic sorprès, però després de tota la vida dibuixant, a veure si ara em dona per escriure.
José Manuel: A mi el premi també m’ha donat una empenta tremenda. I he reprès la novel·la que he comentat abans. A més d’això, he començat un taller de novel·la per veure altres punts de vista i continuar aprenent. Mai no és tard!

 

Text: Armando Cerra