Un futur tecnològic es pot presentar distòpic quan s’escapa de l’intel·lecte, de l’imaginable. Hi ha qui tem les noves tecnologies, però són temps per veure el got mig ple i abraçar les oportunitats que les màquines ens oferiran a llarg termini. Tots els àmbits es veuran influenciats per la tecnologia més avançada: sanitat, ocupació, educació… A la 3a Jornada Pedagògica del programa Invulnerables, celebrada el 29 de maig a CaixaForum Barcelona, la doctora en Sociologia i assessora de la Comissió Europea en l’àmbit de les competències digitals Silvia Leal va afirmar que els diferents tipus d’intel·ligència (artificial i emocional) s’han de posar al servei dels nens, tant a l’escola com als instituts, on els professors també hauran de prendre partit. “Com més humans siguem, més difícil de substituir serem”, explica la Silvia, també divulgadora científica i conferenciant, autora dels llibres No te vas a morir, e-Renovarse o mor i Ingenio, sexo y pasión i, aviat, al capdavant del projecte La cuarta revolución, que s’emetrà a La 1 de RTVE. Paraula de techie.

Per què parlem d’intel·ligència artificial quan encara no hem aplicat bé a les escoles la intel·ligència emocional?
Per molt que comparteixin la paraula intel·ligència, estem parlant de conceptes molt diferents. Evidentment, la intel·ligència emocional s’hauria d’estar plantejant a tots els nivells, no només a les escoles. Respecte de la intel·ligència artificial, és una tecnologia que imita la nostra manera de pensar en el sentit que si tu tens un problema, és capaç d’aprendre, determinar patrons i, amb tot això, tenir una certa intel·ligència que li permeti fer preguntes per buscar respostes. Què té a veure això amb l’educació? Si, per exemple, un nen té problemes per aprendre matemàtiques, la intel·ligència artificial ens pot ajudar a detectar aquests problemes i ajustar el procés d’aprenentatge perquè el nen aprengui més ràpidament. L’aplicació anglesa Rising Stars, per exemple, s’ha demostrat que redueix en un terç el procés d’aprenentatge i, consegüentment, els nens poden dedicar més temps a l’estudi i al desenvolupament de la intel·ligència emocional.

 

 

Aquesta aplicació podria substituir els professors?
Per descomptat que no. És una eina nova, com la realitat augmentada, que permet als nens i nenes veure i experimentar una cosa que els han explicat a l’escola. Funciona en paral·lel, adaptant-ne el contingut. Aleshores el professor té més temps, per exemple, per estar amb els alumnes que tenen més dificultats i els pot seguir a tots en un panell de seguiment.

Les eines digitals, com les tauletes, augmenten l’eficiència a les aules o distreuen els alumnes?
En general, augmenten l’eficiència a les aules. Però, alerta, això no vol dir que a tots els nens se’ls hagi de posar davant d’un iPad. Conec col·legis que han eliminat els llibres i estan molt contents, i també sé que hi ha nens que estan farts d’estar tot el dia amb la tauleta. Al final, el que hem de fer és buscar un model d’aprenentatge on hi hagi espai per als llibres, però també per a la tecnologia.

Diuen que els gurus de Silicon Valley porten els fills a escoles sense ordinadors…
Jo crec que s’ha de buscar un lloc per a cada cosa i adaptar-nos als nous temps, que cada vegada són més digitals. Jo, que soc una techie, a casa amb els meus dos fills de set i vuit anys faig servir, per exemple, Smartick, una app espanyola que serveix perquè aprenguin tecnologia i matemàtiques i que algunes escoles públiques de Madrid ja fan servir. Quan acaben, els premio deixant-los uns minuts la tauleta o la PlayStation. Intento que ho sentin com un regal. Hi va haver una època en què vaig dubtar si deixar-los jugar a la Play. Me’n recordo que en vaig parlar amb uns metges que operen amb el robot quirúrgic Da Vinci i em van dir que, de fet, amb la Play es podien guanyar habilitats motrius. Així que ara cada cap de setmana els deixo jugar entre mitja hora i una hora.

La comprensió dels nens va a la mateixa velocitat que la tecnologia?
Jo crec que tot depèn de com i quant la facin servir. En realitat, moltes vegades els nens es fan preguntes que van més enllà de la nostra comprensió com a adults. Fa dos nadals, el meu fill em va preguntar si els robots eren fills de Déu. I en una altra ocasió em va demanar també si les papallones eren elèctriques. Com que no vaig saber què dir-li en aquell moment, més tard va tornar per dir-me: “Mama, ja ho he entès. Hi ha papallones que són elèctriques i d’altres que no”. Aleshores era un nen de sis anys que anava posant les coses a lloc. Estic orgullosa de com està interpretant la tecnologia; per a ell és una eina de gaudi i aprenentatge.

Arribarà un moment en què els nens ho entenguin tot de cop?
Saps què passa? Que estem parlant d’una altra lliga, perquè per a les noves generacions la tecnologia és una cosa natural. Nosaltres tenim una altra manera de veure les coses. Per sort, hi ha molts adults que ja són nadius digitals. Però sempre hi ha una cosa que se’ns escapa. Per això els professors han de ser-hi: per ser capaços de potenciar-ne la humanitat i donar-li un valor, per anar escoltant els nens i anar creixent amb ells. Perquè com més humans siguem, més difícils de substituir serem. Podríem dir que la clau per donar-los una bona educació, en aquest nou context en què estaran rodejats d’intel·ligència artificial, és precisament la intel·ligència emocional.

 

Text: Carlos H. Vázquez
Fotografia: Víctor Bensusi