Per què serveix el hip-hop? Per saltar? Per desfogar-se? Per explicar històries? Per pujar a un escenari i molar? Sí, per a tot això, però també per conèixer-se a un mateix i millorar-se, dir unes quantes veritats, lluitar contra les injustícies, i fins i tot salvar vides. A Nach, un dels artistes de hip-hop més reconeguts del nostre país, li ho han dit moltes vegades: “gràcies a tu segueixo aquí”. I fins i tot ell mateix reconeix que el hip-hop li ha salvat la vida, perquè li ha permès viatjar, conèixer gent i créixer, en comptes d’estar en una oficina gris que segurament l’hagués liquidat. Nach, com el programa Art for Change ”la Caixa”, sap el poder de l’art. I el fa servir per ajudar persones i obrir-los la porta a una nova realitat.

D’on et ve això del rap i la poesia?
La meva mare se sabia un munt de poemes, més de 100 refranys, i com que havia treballat en el teatre, se’n sabia escenes completes. I això em va fer descobrir, des de petit, que les paraules et donen imatges que et generen emocions. Més tard, quan vaig començar a sentir tota l’energia, potència i autenticitat del rap… una cosa superior em va portar a seguir per aquí.

A més d’MC, poeta i actor, ets sociòleg. Consideres el hip-hop com una arma de canvi social?
Sí, això va ser el que més me’n va atreure. Jo vinc d’una escola on la denúncia social i l’art útil a través de la paraula tenien una força increïble. I continuo sent una mica estendard d’això, perquè aquest valor afegit és molt important tant per a qui el fa com a teràpia o desfogament, com per a qui l’escolta i pot fer-lo servir en el dia a dia.

 

 

Contra què consideres que ha de lluitar l’art en aquests moments?
Contra la ignorància i tot el que comporta: extremismes, por al diferent, reaccions impulsives sense reflexió…

I què ha de potenciar?
L’empatia, que és un valor que si practiquéssim més tot funcionaria millor. L’art ha d’ajuntar cors i éssers humans, perquè en el fons estem tots connectats.

Quina valors predica el hip-hop?
Hi ha artistes que et parlen del seu barri, el seu bloc i la seva merda. I hi ha qui s’inventa que és l’amo i que totes les ties li van darrere, tot i que quan no és veritat es nota molt! Però el meu hip-hop predica amor. Amor a la vida, al que fas, als altres.

Estàs molt implicat en projectes solidaris?
Vaig tenir una germana que va néixer amb una discapacitat important, i estic molt sensibilitzat amb tot el que té a veure amb malalties rares o persones que neixen amb una problemàtica física o mental. També amb els refugiats. Però el meu compromís principal el vehiculo a través de la música. Vull fer que la gent s’acosti, sense que sigui important qui sigui, d’on vingui o cap a on vagi.

Què et semblen iniciatives com el programa Art for Change ”la Caixa”, que fan servir l’art per treballar el desenvolupament personal i aconseguir la inclusió social?
Els dono suport i tant de bo n’hi hagués moltes més. Perquè a través de l’art desfàs bloquejos, toques les emocions més pures, descobreixes la intuïció i trenques els límits. Amb coses tan senzilles com un boli i un paper pots crear focs artificials! En termes psicològics és molt positiu. Crec que, més que iniciatives voluntàries, haurien de ser una obligació.

A través del segell Magna Records llances nous rapers alacantins, alguns d’ells en risc d’exclusió social. Quins consells els dones?
Que siguin ells mateixos, que no intentin copiar ningú (avui, amb les xarxes socials els nois tenen moltes referències pel que fa al més superficial: tatuatges, roba…) i que tinguin clar que ser diferents no els fa pitjors, sinó especials; tant com per dir: “Aquest soc jo i aquí estic”. Pensem que venen de sentir coses com: “No vals per a res”, “No arribaràs enlloc”… I gràcies al rap comencen a entendre que tenen una veu, que són algú. Això té un valor increïble.

Tens temes de vuit minuts, escrius llibres de poesia… Reivindiques la importància de parar-se a llegir, escoltar amb tranquil·litat?
Sí, vivim en un món tan immediat que no gaudim les coses amb calma. Sempre estem pensant en la següent. Mira, el primer poema del meu proper llibre, Silencios vivos, es titula “Manual de instrucciones” i hi explico que, si has de dedicar-li 20 minuts a aquest llibre, millor que el regalis, perquè hi ha coses que només s’assaboreixen amb temps i atenció.

La parella d’una amiga diu que amb el teu primer llibre de poemes, Hambriento, la vas salvar de deprimir-se després d’un desamor. Sents que has canviat la vida de molta gent?
Sí… Més gent de la que m’agradaria s’ha acostat a dir-me que gràcies a la meva música no s’ha suïcidat. A vegades em sobrepassa. Només soc un paio que escriu el que li passa pel cap i pel cor perquè necessito fer teràpia amb mi mateix. Però hi ha molta gent que s’identifica amb el meu diàleg intern i els ajuda, cosa que em sembla anys llum més interessant que “morena, quin cul que tens”. Potser ara mateix no estigui en els primers llocs de les llistes de vendes o no tingui tantes reproduccions a YouTube, però estic molt orgullós de fer alguna cosa més enllà del pur entreteniment.

Què és l’èxit per a l’Ignacio Fornés?
Ser feliç, llevar-me cada matí amb un somriure i no amb una motxilla de 30 quilos, rodejar-me de gent intel·ligent que m’ha ajudat a fer de la meva passió, la meva professió. Haver après a valorar estar viu, a no tenir por de mi mateix i, sobretot, a aprendre d’allò diferent i a respectar.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Xavi García