L’exposició “Càmera i ciutat” de CaixaForum Barcelona* no només reflecteix la increïble transformació que han experimentat les ciutats al llarg de l’últim segle, sinó també la manera en què la fotografia i el cinema han canviat la forma de reflectir-les.

La mostra recull 244 obres de 80 artistes (Henri Cartier-Bresson, Man Ray, Diane Arbus, Brassaï, Robert Doisneau, Pilar Aymerich, Francesc Català Roca, etc.) i inaugura, a més, la col·laboració entre el prestigiós Centre Pompidou i ”la Caixa”, un acord que permetrà, al llarg dels cinc anys vinents, que la incomparable col·lecció del centre francès viatgi pels diferents CaixaForum.

Parlem amb Florian Ebner, responsable del departament de fotografia del Centre Pompidou de París i comissari de la mostra que, per part local, ha tingut el suport del MNAC, del MACBA, del MNCARS i de l’Arxiu Fotogràfic de Catalunya, entre d’altres.

La fotografia ha servit tant per glorificar l’urbanisme i l’aspecte monumental de les grans ciutats com per denunciar-ne les misèries. En quina mesura aquesta exposició també és un resum de la història social del segle xx?
De fet, havíem pensat subtitular-la “els escenaris de la modernitat”, perquè efectivament és una història de la modernitat de les nostres ciutats, com també de la pèrdua de fe respecte d’aquesta modernitat. Aquest canvi es va produir quan, després de l’eufòria i les utopies que van arribar després de la Primera Guerra Mundial, es va produir un desencant que ha desembocat en una cosa més crítica cap a les ciutats i el que anomenem l’aldea global. L’exposició no pretén explicar tota la Història, sinó que és un assaig visual basat en diferents perspectives i eixos.

 

 

Veiem al començament una aposta en les fotografies per la verticalitat, que exalta la grandesa dels edificis, i que a poc a poc la perspectiva es torna més horitzontal i posa l’accent en els marges de la societat.
Primer hi ha un moviment molt centrat en la modernitat dels centres urbans, dels transports públics o dels mitjans de comunicació, i una fascinació per les multituds. A partir de les dècades de 1950 i 1960 anem passant del centre a les perifèries, que també diuen molt de les ciutats. Hi veiem els nous grups socials i els immigrants, però també parlem de perifèria en el sentit que les ciutats perden la seva identitat amb l’aparició dels gran centres comercials. També hem posat el focus sobre ciutats que no pertanyen al món occidental.

Les primeres fotos de l’exposició ens mostren els països i les seves immenses poblacions i a poc a poc en anem fixant més en els individus…
En la fotografia sempre ha hagut un interès pels arquetips socials i un intent d’entendre la població a través d’aquests arquetips, per exemple, amb l’emergència d’una nova categoria social. De fet, les fotos de Brassaï semblen un càsting de personatges com el forner, la vagabunda, el brètol, etc. I aquest eix d’arquetips urbans és present a tota l’exposició.

La part corresponent a la Guerra Civil Espanyola és especialment interessant, ja que no tan sols destaquen les fotos, sinó també portades de revistes molt reveladores…
A França hi va haver un interès increïble per la Guerra Civil Espanyola perquè el conflicte va ser un laboratori per a Europa, així que molts intel·lectuals i fotògrafs francesos van anar a Espanya per relatar el que estava passant. A l’exposició només hi apareixen tres fotografies d’Eli Lotar i portades de revistes franceses procedents del Pompidou, la resta són obres de fotògrafs catalans. A partir de finals de la dècada de 1920 es viu l’auge de les revistes, que incorporen noves tècniques, amb la idea de dinamitzar la percepció de la gent: és alhora un muntatge de fotografies i un relat, una nova manera híbrida de comunicació i això ho veiem perfectament amb la Guerra Civil.

En quina mesura les fotografies d’una ciutat acaben per definir la seva personalitat? Per exemple, és difícil imaginar-se París sense les fotos de Cartier-Bresson.
Efectivament, la iconografia de París ha estat en gran mesura determinada per fotògrafs com Henri Cartier-Bresson o Robert Doisneau. Jo vaig trigar a visitar Nova York i quan ho vaig fer em vaig adonar que ja la coneixia força. La ciutat acaba posant-se en escena i molt sovint el que es transmet són els edificis més fotogènics.

Quin paper ha tingut la fotografia en les reivindicacions socials?
És un altre dels eixos de l’exposició, el vaivé dels moviments socials. Durant els anys 30 a tot Europa, les societats estaven polaritzades i marcades per aquesta presència als carrers i les fotos que ho reflecteixen. Ho tornem a veure als anys 60 amb les protestes per la guerra del Vietnam als Estats Units, el maig del 68 francès o, més tard, a Espanya després de la mort de Franco. Amb Pilar Aymerich vam estar parlant de fins a quin punt la fotografia ha forjat una imatge determinada de l’emancipació social. Només cal veure la història de la fotografia per adonar-se que pot ser una eina d’emancipació: la de la classe burgesa al segle xix, la de la població negra als Estats Units i a Sud-Àfrica o la de les reivindicacions dels homosexuals a la Barcelona dels anys 70. També és veritat que pot ser una eina de vigilància i opressió. Avui dia, veiem al món que les xarxes socials inciten a protestar al carrer, ja no es tracta de retratar la realitat, sinó també de crear-la.

El centre Pompidou i ”la Caixa” van signar aquest estiu un acord per als cinc anys vinents, com ho valores i què aportarà a CaixaForum?
Per mi és una experiència molt bonica perquè no es tracta només de mostrar les nostres col·leccions, sinó que aprofitem l’oportunitat per cooperar i crear un diàleg amb les col·leccions catalanes i espanyoles, ja que la del Centre  Pompidou està molt centrada en França. És una autèntica col·laboració i el segon capítol serà una exposició sobre una fotografia experimental.

 

*Després de passar per Barcelona, on es podrà veure fins al 8 de març de 2020, l’exposició viatjarà als CaixaForum de Madrid i Saragossa.

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Lydia Metral