Per a Leila Hadj Abdou, Barcelona és una de les ciutats més boniques del món. No només per la seva bellesa física, sinó també per la manera que té d’interpretar el gresol de cultures que habita els seus barris. En un món de ciutats globals, la reconeguda científica social i política del Migration Policy Center defensa la gamma de grisos davant del blanc i negre, la interseccionalitat* davant dels extremismes i el diàleg davant de la política de guanyadors i perdedors pròpia del trumpisme. Ho ha fet a la conferència “Igualtat, equitat i no discriminació”, dins del cicle de xerrades Per un futur intercultural, organitzat pel Palau Macaya de ”la Caixa”, la Fundació Catalunya Europa i el Club de Roma.

Parlem una mica sobre tu. Què et va dur a interessar-te pels fenòmens migratoris i les polítiques de gestió de la interculturalitat?
D’una banda, perquè pertanyo a una família de persones migrants i, de l’altra, perquè m’encanten les ciutats. Penso que és el més bonic del món: les ciutats són plenes de gent interactuant, compartint, és on els humans es troben. Penso que tenim molt per aprendre sobre aquestes relacions que es produeixen cada dia. Això em va moure a investigar-les i a voler entendre com configuren els governs locals el tema de la integració.

Què és per a tu la diversitat?
És un concepte molt complex. No només consisteix a tenir diferents orígens ètnics. Tots tenim papers diferents en contextos diferents. De vegades això ens porta avantatges; d’altres, inconvenients. Així, tots tenim privilegis, però també desavantatges. No és binari, no és qüestió de pensar que alguns són privilegiats i d’altres no. Penso que la diversitat té a veure amb tot això, amb tot el que ens fa humans… Aquestes diferències també ens poden unir, perquè en algun moment tots ens hem trobat en una situació de desavantatge.

 

Leila Hadj nos habla de interculturalidad

 

Com podem reforçar les nostres diferències individuals i la nostra identitat sense que es converteixin en desigualtats?
Al meu entendre, penso que ens hauríem de fixar més en les nostres similituds com a éssers humans i no tant en les nostres diferències. Si no, ens posicionem els uns contra els altres.

En què es basen els models tradicionals d’integració? Penses que han quedat obsolets?
Hi ha diversos models d’integració diferents, representats per països com França o Gran Bretanya. No obstant això, el que hem vist és que els estats no són actors unitaris, sinó que contenen ciutats diferents i interessos diferents. En realitat, mai no hi ha hagut un model nacional unitari d’integració. Penso que el que ha canviat és que les ciutats s’han convertit en jugadors clau. Avui dia, són més rellevants que els mateixos països, perquè ara són ciutats globals que competeixen entre si. Per això, ara prenen la iniciativa en la integració dels que acaben d’arribar.

Per a tu, quin és el model òptim d’integració?
Per a mi, el qui no parla d’immigrants sinó el que té en compte la interseccionalitat. El qui parla de similituds i punts en comú com una cosa habitual. Moltes vegades no és quelcom relacionat amb tenir o no drets, sinó que es tracta de saber comunicar-nos els uns amb els altres, en lloc de viure en societats polaritzades. A més, seria un model molt democràtic, respectuós, que ens escolti a tots i que es prengui les preocupacions de cada ciutadà seriosament. I on el mercat laboral tingui la capacitat per oferir oportunitats per a tothom, independentment de si són o no immigrants.

Les persones migrants, encara que siguin legals i estiguin formades, tenen les mateixes oportunitats a Espanya que una persona d’aquí?
Depèn. Crec que no podem pensar de manera binària, natius versus migrants. Alguns, especialment els professionals qualificats en tecnologies de la informació, potser tenen més oportunitats que una persona d’aquí que visqui en un barri deprimit. Cal mirar més de prop.

Penses que aplicar polítiques intercomunitàries i interculturals, com el Projecte ICI impulsat per ”la Caixa”, pot servir per millorar la convivència en zones del nostre entorn amb alta diversitat cultural?
Tot i que no soc una experta en Espanya, pel que m’he anat informant he de dir que és un model a seguir, especialment la ciutat de Barcelona. Penso que està liderant el camí i és realment admirable. Pel que fa al tipus de projectes que esmentes, enfocats en localitats o barris, penso que són també molt positius, perquè permeten estar més a prop de la gent i, per tant, la confiança és més gran. També penso que la creació de comunitats als barris és molt important.

Què podem fer els ciutadans per alleujar, d’alguna manera, la crisi migratòria que s’està vivint a Europa?
Per què sempre vinculem la idea de crisi amb la migració? Penso que hem de mirar molt més enllà. Podem fixar l’interès en termes, per exemple, de desigualtats o en com regulem la migració. Penso que hi ha d’haver un equilibri: d’una banda controlar la migració, i de l’altra proporcionar oportunitats, però no només oportunitats per a immigrants, sinó per a tots els membres de la societat.

 

Entrevista: Bárbara Fernández
Fotografia: Anna Pla-Narbona

 

*La interseccionalitat és un paradigma que considera que la discriminació o opressió que pateixen algunes persones o col·lectius es deu a la interacció i la combinació simultània de les seves diverses identitats (l’ètnia, la classe social, el gènere, l’edat, l’orientació sexual, etc.) i no per l’efecte d’una sola. Aquest model permet entendre que els fenòmens de la injusticia i la desigualtat social tenen una base multidimensional.