La Maria recorda els noms de totes les persones que ha vist fins i tot una sola vegada a la vida. A més, té oïda absoluta per a la música. “I sobretot té un superpoder per menjar!”, fa broma el seu pare, Miguel Gallardo, el cèlebre il·lustrador de l’underground Makoki i de Maria i jo, una novel·la gràfica plena d’humor i amor sobre la relació que manté amb la seva filla autista. Després de l’èxit enorme que ha aconseguit —s’ha publicat en nou idiomes i s’ha convertit en pel·lícula—, no podríem haver tingut cap conversa millor en el Dia Mundial de l’Autisme. A més, Gallardo va ser un dels comissaris de l’exposició “Jo veig el que tu no veus. Una gràfica de l’autisme”, promoguda fa uns anys per l’Obra Social ”la Caixa” juntament amb Autisme Espanya.

El Miguel Gallardo és un il·lustrador molt guardonat amb desenes de llibres al sarró, cartells, animacions i fins i tot vinyetes per a The New York Times, que fa 23 anys va trobar el client més exigent de tots: la seva filla Maria. Dibuixa per a ella cada dia, a demanda, més de pressa que mai i siguin on siguin.

Com vas començar a veure que el dibuix era una bona manera de comunicar-vos?
Per casualitat. Jo treballava a casa i ella va tardar molt a tenir llenguatge. A ella li agradava veure’m dibuixar i a mi m’era fàcil.

 

 

Què li dibuixes?
S’emociona veient representades històries que hem viscut, situacions de l’escola, a la piscina… I persones, moltes persones. Tenim una pila de llibretes plenes. De vegades em fa dibuixar gent que no coneix però, quan els he dibuixat, la Maria els reté al cap per sempre.

Tu dius que tots els pares de fills autistes haurien de dibuixar.
Sí, tinc un taller que es diu “Jo no sé dibuixar” per a tots els pares amb nens que no tenen llenguatge. Els desmunto la idea que dibuixar és per a artistes o professionals i els dic que és una altra manera d’escriure, un nexe de comunicació molt ràpid amb els seus fills. El llenguatge és massa complex i ràpid per a ells, però els dibuixos els poden mirar tantes vegades com vulguin, tenen entitat, i són molt útils per il·lustrar seqüències, instruccions o històries.

Tots els autistes són més visuals que verbals?
En general sí, però hi ha una frase que diu: “Quan coneixes una persona amb autisme coneixes una persona amb autisme”. Cada un és diferent. Per exemple, parlen molt dels problemes de relacions socials d’aquests nens i resulta que la Maria és la reina de les festes.

A ella li va agradar, Maria i jo?
El va agafar i en va començar a arrencar pàgines. Per a ella no deixa de ser una llibreta més! I amb el documental… Al començament es va cansar de veure aquelles imatges i no li agradava “la pel·li on surt el papi”, però després, quan es va estrenar a les Canàries, la van fer pujar a l’escenari i li van regalar flors i xocolatines… Aleshores li va agafar l’eufòria i era “la seva” pel·lícula.

Quin feedback et tornen els pares?
He estat a Mèxic, Rússia, Polònia, Alemanya… I arreu ha estat una finestra d’aire fresc, un espai on s’identifiquen sense drames, fins i tot des de l’humor. Tant la pel·lícula com el llibre es donen a pares novells, per tranquil·litzar-los i dir-los: “no hi ha objectiu, no hi ha cap meta a curt termini”. L’únic missatge és “gaudeix del teu fill”. Mira, jo també vaig tenir una època en què volia que tot fos molt pedagògic, no volia “perdre el temps”. I una fisioterapeuta molt bona em va dir una cosa que em va fer relaxar per sempre: “la Maria l’únic que necessita és estar amb tu”.

Els que no tenim una persona autista a prop, sabem com els hem de tractar?
Doncs no. Molta gent té por perquè sap que la Maria no respondrà amb les formes tradicionals, et pot sortir amb un ciri trencat. No hi ha fórmules, però jo recomano tenir una mica de curiositat, estar atents i acostar-s’hi cadascú tan bé com sàpiga. Sempre dic que, si entenguéssim aquestes persones, tots avançaríem més.

Després de Maria i jo, has il·lustrat altres llibres sobre discapacitat i estàs molt ficat en el tema. Què t’ha ensenyat la Maria?
La Maria és com una prova psicològica que et fa veure com reacciona la gent, com és de debò. M’ha canviat totalment l’escala de valors. M’ha fet recuperar la part més important de la il·lustració: la comunicació. I he deixat de veure-la en termes de currículum, que òbviament no és pertinent, sinó com una persona totalment desenvolupada i feliç.

 

Entrevista: Ana Portolés
Il·lustracions:
Miguel Gallardo