Néixer en una família de colors al cor de Rio de Janeiro et fa estar molts passos per davant de la humanitat en qüestions de diversitat. És en cas d’Angélica Dass, una nena que no comprenia que hi hagués una pintura escolar de “color de carn” quan ella era de carn i de color de xocolata. Una dona que va decidir fotografiar la família i va acabar posant davant de la càmera més de 4.500 mil persones per a Humanae, un projecte fotogràfic en el qual ha obtingut la paleta de colors Pantone de la humanitat, desterrant així la idea de races i els estereotips que les caracteritzen. Un projecte que ella mateixa ha estat presentant en diversos centres CaixaForum del territori.

Per què ens importa el color de la pell?
Hi va haver un moment en la història en què es va decidir que algunes persones eren menys humanes que d’altres, i el criteri que van fer servir per a això va ser l’aparença física. A partir d’aquí, vam començar a crear aquesta narrativa en la qual deshumanitzem les persones per la seva aparença. En el meu treball a Humanae, he fotografiat persones que tenen exactament el mateix color però una d’elles tenia els cabells afro i una altra era una nena rossa, i et puc assegurar que la seva experiència vital és diferent. Per això insisteixo en el fet que cal parlar d’aparença física, a més del color de la pell.

Em parles d’història. Que a la gent li importi el color és una reminiscència d’aquest passat d’esclavitud o és que encara avui es continua educant en la desigualtat?
El que passa és que aquesta història ha estat el punt de partida per a estereotips que mantenim fins avui. Tinc molts llibres que parlen del concepte de raça, alguns els va publicar l’any 1968 un antropòleg director del Museu de l’Home de París. Probablement, els meus professors van estudiar creient que existien diferents races i que la meva capacitat d’aprenentatge era diferent. Per això és fonamental estudiar el passat, per entendre quines són les mentides que seguim mantenint com a veritats.

 

Angelica Dass y su proyecto sobre diversidad cultural

 

Justament et preguntava si era una qüestió d’educació en la desigualtat, perquè tu vas néixer en una família de colors i no et va cridar l’atenció aquesta varietat fins que vas sortir al món.
En el meu treball és fonamental la celebració de la diferència. A casa meva, aquesta diversitat era natural. Imagina a més l’historial que té el país d’on vinc [Brasil], que ha estat l’últim país del continent americà a abolir l’esclavitud (1888) i el tràfic d’éssers humans des del continent africà. Això vol dir que els que van ser esclaus al final del segle XIX continuen carregant la motxilla invisible de deshumanització durant tot el segle XX i fins avui.

Tu et vas adonar quan vas arribar a l’escola que per a altres nens i nenes aquesta diversitat no era natural. I no comprenies aquella pintura de “color de carn” que no es corresponia amb la teva carn. Creus que s’educa a fer servir la resta de colors?
Canviar la narrativa requereix molt esforç i una societat sencera que de veritat vulgui fer-ho. Cal treballar en l’educació i amb un mètode diferent, que no digui “això no és color de carn”, sinó “pensa en els colors que veus a la classe i compara’t amb aquest color que anomenem carn, és correcte?”. Diàleg. Quan poses aquest exemple als nens, ràpidament ells es corregeixen i ho retenen. Aquesta és la manera de canviar, entendre que hi ha molts éssers humans en aquest planeta que mai encaixarien en aquesta narrativa del color de carn.

Parles de provocar diàleg i, efectivament, el teu projecte ha generat una participació massiva, un diàleg, una reflexió sobre com ens tractem els uns als altres. Quins fruits has percebut tu que està donant?
M’escriuen molts adults que m’expliquen com Humanae els serveix de referència en les discussions. “Agafo el telèfon i els ensenyo Humanae”, em diuen. Per això les fotos estan penjades on-line, són una eina per començar el diàleg. També per això m’exposo en tantes conferències i en idiomes diferents, així més gent pot empatitzar.

I els més petits?
A les escoles demano als professors formularis de feedback i tinc testimonis que diuen que els acudits sobre la nacionalitat d’altres alumnes a classe s’han acabat perquè perceben que de veritat fan mal a l’altre; o “a la meva classe ningú més parla sobre el llapis de color de carn, perquè si en parla, són els companys els que el corregeixen”.

Precisament el diàleg és l’eina que fa servir el projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural de la Caixa, que busca fomentar el diàleg i la convivència entre veïns de diferents orígens i cultures en barris amb una alta diversitat cultural. Et semblen necessaris aquest tipus de projectes?
Crec que són extremadament necessaris. Que increïble i quina falta de memòria l’absència d’aquesta convivència en un país com Espanya, que és un país que ha donat immigrants a tot el planeta. Em sembla necessari connectar aquests veïns, i també cal connectar amb un mateix i recordar.

Recordar que tots som migrants …
Exacte. Sempre recomano la definició de la RAE d’emigrar. La primera accepció diu: “dit d’una persona: abandonar el seu propi país per establir-se a l’estranger”. La segona és molt curiosa, “abandonar la residència habitual a la recerca de millors mitjans de vida dins del seu propi país”; la millora s’associa a una emigració interna. I la tercera és la més bonica de totes: “dit d’algunes espècies animals o vegetals: canviar de lloc per exigències de l’estació, de l’alimentació o de la reproducció”. Oblidem que, com a humans, som un animal més en aquest planeta i migrar és part del que som. I, com a espanyols, som una nació de persones que van emigrar en molts moments de la història. I afegeixo una cosa més sobre migració: jo sempre començo els tallers de pintura amb nens celebrant la primera família d’Homo Sapiens que va decidir migrar des del continent africà. És per aquesta primera família que hem ocupat el planeta sencer.

Ara amb el tema de la Covid-19, queda encara més clar que el concepte de raça és una construcció. Quan es va saber que venia de la Xina, hi va haver una forta aversió a aquesta població, almenys a Espanya. Però ells van començar a ajudar-nos, i es va començar a desconstruir aquesta visió racista. Què creus que traurem d’aquesta crisi?
És un bon moment de reflexió. El meu primer passaport és el brasiler. Però gràcies al meu passaport espanyol, viatjo pel món, i és el que faig servir quan vull entrar als Estats Units, i la sensació que he tingut aquests dies allà és que el meu passaport espanyol feia pudor. Crec que passarem per un moment inèdit, i és que el passaport europeu, que era or, ara no ho és. I espero que això ens serveixi de lliçó.

Tornant a la part personal del teu projecte. Reps missatges molt emotius perquè la gent veu en Humanae un mirall. Esperaves ajudar de manera tan personal a la gent amb les teves fotografies?
No. Quan vaig començar aquest treball pensava a explicar el que veia a casa meva, però amb les primeres fotos em vaig adonar que no estava parlant de mi. I quan vaig decidir presentar aquestes qüestions vaig veure que no estava sola, i aquest és un dels grans regals que he rebut d’Humanae. Una altra cosa que vaig entendre és que calia treballar de manera interdisciplinària sobre una temàtica que no desapareixerà si no en parlem, que és la discriminació.

I tu l’has patit. De fet, a les teves conferències expliques històries que criden l’atenció, sobretot havent nascut l’any 1979, com la de l’ascensor d’un edifici de classe alta on no et van deixar pujar.
La veritat és que tampoc incideixo molt en tot això, perquè entenc que el públic sap que ser una dona afrodescendent i immigrant en aquest planeta suposa que hi ha moltes coses en el meu dia a dia que són més complicades i doloroses. Però tinc moltes històries sobre com he estat deshumanitzada. Fa molt poc temps, creuant el carrer San Bernardo amb una amiga, em van cridar “porca africana”; m’han seguit en botigues… I he tingut respostes per a tothom perquè, com que m’han passat tantes coses, tinc moltes eines.

Hi continua havent racisme i cada vegada tenim societats més diverses. Quin perill correm si no desterrem la idea de “raça” i la discriminació racial?
Jo penso que sempre avancem. Potser hi ha por de perdre drets, de retrocedir, però seguim lluitant. Si jo hagués nascut el 1968 en lloc del 1979, als Estats Units hauria estat il·legal que em casés amb una persona d’una altra raça. Als noranta, encara teníem a Sud-àfrica l’apartheid. Al Brasil, tenen el major nombre de crims LGBT del planeta, juntament amb Mèxic. Acabo de tornar dels Estats Units i encara hi ha barris amb red line que són només per a afrodescendents. I no estic parlant dels anys 60, estic parlant de Cleveland (Ohio), on vaig viure el desembre del 2018, i on si algú tenia por de mi al carrer, em podia disparar dient que era en defensa pròpia. Estem millor en algunes parts del planeta i hem de fer servir el nostre privilegi per ajudar, per això Humanae té una perspectiva global.

Ara, quan mires la teva feina, què veus en tota aquesta paleta de colors?
Veig un munt de diferències i similituds. És un lloc on pots interpretar cadascú com un únic individu, però alhora com a part d’un col·lectiu.

Per acabar, et volia comentar que em crida l’atenció que descrius el color d’un dels teus familiars com “el color de les coquetes”, i dius que el color del teu marit és com “una llagosta cremada pel sol”. I tu, de quin color ets?
Jo sempre dic que soc de xocolata amb molta llet. D’aquelles que són tan dolces, greixoses. He decidit que havia de ser dolça perquè ja hi havia massa dolor a la meva narrativa. Quan dic a les conferències que tinc l’objectiu de transformar tot això en amor, ho faig d’una manera completament honesta.

 

Entrevista: María G. Aguado