Als anuncis de la tele, la gent gran sovint hi apareix caricaturitzada. A les xarxes socials, és pràcticament invisible. Al debat polític no se la té en compte. I a les botigues de tecnologia ni hi va ni s’espera que hi vagi. Si, segons els estudis, la gent gran és la que més vota i aviat qui tindrà més capacitat de compra serà la gent de més de 50 anys, per què aquesta discriminació social i tecnològica? Leopoldo Abad, especialista en dret de la informació i autor del llibre Brecha digital y personas mayores en el qual ha col·laborat l’Obra Social ”la Caixa”, ens explica com podem fer que la gent gran torni a l’equació, perquè tots hi sortim guanyant.

Sembla que, avui dia, el culte a la joventut i a la novetat arracona la vellesa. Des de quan passa això? Els nostres pares no tenien marginada la generació anterior…
Des que ens tracten més com a consumidors que com a ciutadans. Les grans companyies, que tenen molt poder, creen un estereotip social d’èxit vinculat a la joventut i la bellesa. No és tan important ser com semblar, mostrar un perfil feliç, i aquest estereotip s’allunya molt del que és la gent gran. Al final, concloem que no són guais, que no molen. Però en realitat ens poden orientar en tantíssimes coses… Tenen l’experiència de tota una vida!


Has investigat i escrit sobre l’alfabetització mediàtica de la gent gran, i actualment col·labores amb l’Obra Social ”la Caixa” en diverses
iniciatives vinculades a gent gran i noves tecnologies. Com et va començar a interessar, el tema?
Em va cridar l’atenció que la meva mare, que tenia 69 anys, havia estat mestra i acabava de fer dos cursos d’informàtica, em feia preguntes d’informàtica molt bàsica, com ara “com es puja un document a un web”. Vaig pensar: “Aquí hi ha tema”. No els ho ensenyàvem bé i això els deixava fora de joc. Vam començar a muntar molts grups de discussió i a assistir a moltes classes per veure com ho feien.

 

 

 

I què vau concloure? Què calia canviar de les classes?
Primer, els professors no haurien de ser tan joves, perquè entenguin les circumstàncies dels alumnes i transmetin millor la informació. Després, hem comprovat que és preferible anar més a poc a poc i assegurar els coneixements que no pas complir el programa. La gent gran necessita repetir molt les coses. I després hi ha la diversitat de nivell a les classes, que se soluciona fent que els més avançats facin de mentors dels altres. I és clar, hi ha altres temes, com la mida de la lletra, sovint massa petita, o el ratolí del portàtil, que els demana una precisió tàctil que no sempre tenen. Però bé, al final la clau és l’empatia. Entendre el qui té pocs estudis o no ha vist mai de la vida un ordinador, o té a casa un ordinador més vell i a classe no reconeix les icones…

Quin feedback us donen en acabar?
Queden molt satisfets i realitzats. Et diuen: “Aquestes classes per a mi han estat fabuloses, perquè els meus fills són al Canadà i com que ara sé fer servir l’Skype puc veure els nets”. O: “Gràcies a Facebook he aconseguit tornar a tenir contacte amb un munt d’amics de la universitat i quedo amb ells per fer un cafè”.

Assegures que la tecnologia és més útil per a la gent gran que per a altres col·lectius socials.
Sí, perquè els permet accedir a una sèrie de serveis que la resta no necessita tant. Per exemple, si una persona gran ha de comprar llet o aigua, que pesen molt, si ho fan per internet els ho porten a casa. O en relacionar-se amb l’Administració pública de manera on-line s’estalvien haver d’anar a fer papers a tal lloc que els cau molt lluny. Un altre dels problemes, sobretot quan enviuden, és la soledat. I les noves tecnologies els posen en contacte amb familiars, antics amics, etc.

Mai no és tard per aprendre?
Mai. Mira, en les meves investigacions hem fet grups de discussió amb gent gran, i hi havia una senyora de 88 anys amb problemes de mobilitat i visió que era la que més dominava el Facebook i tot. No era una hacker de miracle!

Creus que tota la gent gran està interessada en les noves tecnologies? Perquè n’hi ha que diu que passa…
Això ho fa l’ansietat tecnològica. Tenen por de no sortir-se’n, de trencar alguna cosa, de tocar el botó equivocat i esborrar-ho tot… Però si tu els demanes si creuen que la tecnologia és necessària, la gran majoria et diu que sí.

Què hi podem fer, en l’entorn personal?
Primer de tot, aconseguir que tinguin una oportunitat. Dir-los: “Mira, un cop ho hagis provat, si no t’agrada ho deixes, però prova-ho”. I sobretot, tenir paciència. Jo, quan m’assec amb ma mare a l’ordinador, als tres minuts també estic desitjant marxar. Però ens hem de recordar de quan érem uns petits ignorants i ells ens ensenyaven a sumar amb tota la paciència. Tornem-los tot el que ells ens van donar.

Com seria una societat amb una gent gran ben integrada?
Hi hauria més comunicació intergeneracional, menys soledat, una assistència mèdica més fàcil, un debat polític més ric (atès que la discussió política avui és a Twitter, Facebook, blogs, etc.)… I després hi ha els intangibles, com que la gent gran estaria més satisfeta, amb una vida més activa, o que jo podria passar-li acudits del Barça al meu pare —que també és molt culer, però que no té WhatsApp— i seria genial poder integrar-lo al grup de futbol i compartir més coses amb ell. Si volem una societat plena i digna, integrem-hi la gent gran i deixem que hi participi. Recordem que el 2020, 1 de cada 4 persones tindrà més de 65 anys. Ells són el futur de la nostra societat.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Miriam Herrera