El gran Andrés Montes sempre acabava igual les retransmissions dels partits de bàsquet: recordant-nos que, de vegades, “la vida pot ser meravellosa”. I aquest pot és només un matís que depèn de l’actitud amb què te la prenguis. Enzo Santi, jugador de 25 anys del BSR ACE Gran Canaria, sap perfectament com l’ha de viure. El 16 de febrer passat, el seu equip, que té el suport de l’Obra Social ”la Caixa”, va fer una exhibició de bàsquet en cadira de rodes en el descans dels quarts de final de la Copa del Rei i el vam poder entrevistar. Avui, Dia Mundial de la Discriminació Zero, el seu exemple ens serveix per demostrar que, a l’esport i a la vida, ningú és millor que ningú.

 

Enzo, quant de temps fa que jugues a bàsquet en cadira de rodes?
Un any i mig. Soc el jugador més novell de l’equip.

I q et va animar a provar-ho?
M’hi va animar el fet de tenir l’oportunitat de fer un esport com a professional. Poder-te dedicar a una carrera tan física malgrat que tinguis una discapacitat, és increïble.

Quan vaig arribar de Veneçuela, no fa gaire més d’un any i mig, vaig conèixer un noi que jugava en un equip professional de bàsquet en cadira de rodes als Estats Units. Quan vaig veure la vida que feia i com en gaudia, ho vaig voler intentar jo també. El que no sabia és que aquí hi havia una de les lligues més fortes d’Europa i del món!

 

 

L’adaptació va ser difícil?
No va ser fàcil. Abans de l’accident, jo jugava a futbol, així que no estava gens acostumat al bàsquet. Al començament va ser difícil acostumar-me a la cadira, a portar la pilota i a fer-ho tot amb les mans, però de mica en mica ho vaig anar aprenent i tot va començar a ser cada vegada més addictiu i divertit.

I com t’ha canviat la vida des que vas començar a jugar?
M’ha canviat, sobretot, des d’un punt de vista físic. Ara tinc molta més independència, més força i més control del meu cos. I també m’ha aportat l’experiència de poder jugar la Copa del Rei i la Lliga, he pogut viatjar per Espanya i Europa, i he pogut conèixer jugadors de diverses nacionalitats i cultures.

La Lliga BSR és igual de competitiva que l’ACB?
Doncs sí, és molt competitiva. Tenim un parell d’equips que van al capdavant, com passa a l’ABC, però entre els 10 equips que juguem està tot sempre força empatat. Pots ser el campió de la Lliga i després jugar la Copa del Rei i quedar últim, o que l’equip que va vuitè a la Lliga ara a final de temporada acabi guanyant.

Un somni per complir?
M’agradaria jugar amb la selecció. Jugar un mundial o els jocs paralímpics seria el més gran.

Què et diu la gent quan et coneix i els expliques que ets jugador professional de bàsquet?
Tothom se sorprèn perquè encara hi ha un gran desconeixement d’aquest esport. Però quan veuen tot el que fem des de la cadira, normalment el que senten és admiració. Pensa que juguem amb les mateixes mesures que les del bàsquet de peu i des de baix hem de treballar igual per arribar al cèrcol. Crec que només per això aquest esport hauria de tenir més reconeixement.

 

Text i fotografía: Pol Martínez