Javier Borràs és un periodista amb una missió ambiciosa: entendre la Xina. Ha presentat el seu primer llibre, Roja y gris, en què explica les seves peripècies pel país asiàtic, una aventura que va començar gràcies a una beca EFE – ”la Caixa” que el va portar a fer una corresponsalia a l’agència de notícies EFE a Pequín. Xerrem una estona amb ell per saber què ha après pel camí sobre el gegant vermell i sobre el periodisme.

Vas ser un dels 15 periodistes seleccionats en l’edició del 2014 de les beques EFE – ”la Caixa”. I has aprofitat al màxim l’oportunitat. Què estàs fent ara mateix?
Escric per a mitjans com El Mundo, esglobal, Público, La Vanguardia o Jot Down, entre d’altres. He començat un butlletí informatiu anomenat Chinasia amb l’Adrià Calatayud. I acabo de publicar el meu primer llibre.

Per què el llibre es titula Roja y gris?
El vaig titular així per un contrast visual que vaig detectar als hutongs, que són els carrerons del casc antic de Pequín: impacta molt com les parets grises de les cases contrasten amb els terrats i les portes vermelles. També lliga amb el simbolisme del gris a l’antiguitat, el de la indústria, i el vermell d’allò imperial, el comunisme i el que té de vibrant i enèrgic aquesta ciutat.

Per a qui està pensat aquest llibre?
Per una banda, vull que qualsevol persona a qui li agradin els relats de no-ficció o de viatges se’l pugui llegir, tot i que no li interessi la Xina; per tant, és accessible per a tots els públics. I, per altra banda, quan tracto certs temes històrics o polítics, si una persona coneix la història xinesa o la seva literatura, jo li n’ofereixo les meves pròpies tesis.

 

 

Parles d’aquest país llunyà amb coneixement i fascinació. Què és el que te n’atrau?
És veritat que tinc una connexió molt emocional amb la Xina. Sempre m’ha interessat molt la tradició intel·lectual d’aquest país. Tot i que una de les coses que més me’n fascina és la gastronomia. La meva cuina regional preferida és la de Yunnan, una província entre el Tibet i Vietnam. Allà hi pots menjar des d’uns noodles lleugers amb espècies, fins a un pernil salat xinès que cuinen a la paella. També és la província on va créixer la meva parella.

Què va suposar la beca EFE – ”la Caixa” per a tu?
En termes de periodisme, no existia, ni existeix, res comparable, i realment va ser la base de tot. Allà van començar el meu descobriment de la Xina i la meva carrera professional. La beca em va donar la formació periodística, vaig poder fer treball de camp i va orientar moltíssim la meva trajectòria. El primer any vaig aprendre la tècnica; el segon, a ser corresponsal a l’estranger. Ser periodista és un ofici, com ser sabater. Jo a la Xina vaig aprendre a fer notícies.

I com és ser corresponsal a la Xina?
T’ho has de prendre amb molta calma. Hi ha limitacions importants. Hi ha zones a les quals és molt complicat accedir, com el Tibet. És difícil parlar amb fonts i experts. I hi ha temes, com el conflicte estratègic al mar del sud entre la Xina i els Estats Units, que són molt complicats d’explicar amb imatges. Jo cobria principalment política exterior, temes de drets humans, repressió, economia… Feia molta feina d’anàlisi: per què estan invertint a tal lloc, per què tal zona és estratègica, per què surt el president visitant aquesta fàbrica…

Quina va ser la notícia que vas cobrir que et va marcar més?
A la Xina hi ha poques notícies bomba, si no és que hi ha una catàstrofe natural. El tema més important que vaig cobrir durant la meva estada va ser el de la gran migració interior xinesa, que es considera la migració humana més gran de la història. Són persones que viuen en un medi rural i que van a treballar a les indústries de les ciutats costaneres o joves que han estudiat en una universitat local i després se’n van a Pequín a buscar-se la vida. Tota aquesta gent que viatja dins del país per construir-se un futur són els que han aixecat l’economia xinesa.

En sabem molt, aquí, de la Xina real?
A Espanya hi ha un coneixement molt limitat de la Xina, un fet que va en contra nostre a l’hora de negociar-hi. Ells en saben moltíssim de les nostres economies, perquè el govern xinès i l’acadèmia estan molt connectats i tenen molt coneixement de base. El món està canviant. I hem d’assumir que el 2030 la majoria de les grans economies no seran europees. Jo crec que és molt important intentar entendre millor aquests països i crear-hi sinergies.

Què has après tu de la Xina?
Els habitants són emprenedors, curiosos i molt oberts. No tenen por de venir a xerrar amb tu i preguntar-te tota mena de coses. Això m’encanta. Crec que ells ens poden ensenyar vitalitat, energia, i a prendre riscos. Una altra cosa que m’agrada de la seva cultura és un aprenentatge del filòsof xinès Confuci. Ell va crear la meritocràcia, que diu que el cavaller, l’home virtuós, no és el que neix a segons quina família, sinó el que treballa en el seu coneixement i la seva moral. Aquesta idea ells la tenen molt integrada i afecta fins i tot el govern i la creació de l’estat en general. Ells van crear un estat modern molt abans que els europeus.

Què tens al cap ara? Tornaràs a la Xina?
M’agradaria escriure un altre llibre, un llibre més aviat de viatges, sobretot al nord de la Xina, on estan passant coses molt interessants: la Ruta de la Seda, la relació amb Rússia, hi ha una zona musulmana on està havent-hi molta repressió, també vull anar a la regió de Manxúria, la que van conquerir els japonesos i fa frontera amb Corea del Nord… La Xina no s’acaba mai!

 

Entrevista: Laura Calçada
Fotografia: Mònica Figueras