Millor Opera Prima a la Berlinale, Biznaga d’Or al Festival de Màlaga, tres premis al festival BAFICI de Buenos Aires, Premi Especial del Jurat a Istanbul, vuit nominacions als Goya… Per a molts, Estiu 1993 és la pel·lícula de l’any. Però per a Carla Simón és, literalment, la pel·lícula de la seva vida: de com la seva mare va morir de sida quan ella tenia sis anys, de com es va adaptar a una nova família formada pels seus oncles i la seva cosina petita, i de com es va convertir en una jove cineasta brillant, capaç de commoure’ns a tots.  

Sabies que agradaria tant, que havies endevinat la tecla?
No, i ara! Jo un dia abans d’anar a Berlín encara estava treballant en el film. Quan després del passi van encendre els llums i vaig veure que la gent estava plorant vaig pensar: “Què hem fet?”.

Que gent d’arreu del món entengui el que volies contar.
Sí, aquesta connexió amb el públic és màgica. No hi ha cap recepta. De vegades passa i prou.

I què volies explicar?
Volia parlar de com els nens s’enfronten a la mort des del meu punt de vista. Mostrar que els nens són nens, malgrat que visquin situacions dramàtiques i tinguin un costat fosc. Ells no deixen de riure, jugar i pensar en altres coses.

Quin va ser el punt de partida?
Que no vaig plorar el dia en què va morir la mare i això em feia sentir culpable. Per això el començament i el final de la pel·lícula havien de ser els que són.

 

 

El que va passar aquell estiu és el que et va convertir en cineasta?
És probable. Per fer cinema cal ser molt resistent. I quan et passa una cosa així de petit, això ho tens guanyat. Jo tiro endavant passi el que passi.

De fet, vas aconseguir una beca de l’Obra Social ”la Caixa” per estudiar a la prestigiosa London Film School.
Uf, això va ser com si em toqués la loteria. El fet de ser lluny i de parlar amb gent de backgrounds tan diferents va fer que donés més valor al que em definia a mi: el meu lloc, la meva gent, la meva família… Vaig trobar les meves històries. A més, fer cinema és molt car i allà vaig poder fer diversos curts amb l’equip de l’escola. Va ser un procés de formació brutal. D’aquestes coses que agrairé tota la vida.

Quant té de tu la Frida, la protagonista?
Diguem que la vaig fer arribar més lluny que no pas jo. Jo no vaig fer allò del riu —tot i que potser en el fons m’hauria agradat—, jo no li portava coses a la Verge i, tot i que em vaig escapar de casa, no vaig arribar tan lluny, ha, ha.

La pel·lícula parla de la sida, però només de passada.
No vaig saber que els pares havien mort de la sida fins als 12 anys. Aleshores, si el punt de vista era el d’una nena, la paraula no hi podia sortir. Fa anys vaig fer un documental sobre la sida, Born positive, i em vaig adonar de l’estigma que encara hi ha sobre el tema, però m’estimo més les històries personals que deixin intuir coses més grans.

En què t’ha canviat Estiu 1993?
En els 3 anys de fer la pel·lícula n’he crescut  10, professionalment i personalment. He llegit molt sobre psicologia infantil i adopció, he reconnectat amb la meva història (ho tenia tot molt tancat i digerit), he dirigit tot un equip, no he parat de viatjar… Ja ho veus!

I quin somni et queda per complir?
Continuar fent pel·lícules! Per mi l’important és que cada una t’obri la porta de la següent. El que vull és poder dedicar-me a això, que és el que em fa feliç.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Rita Puig-Serra