María Rufilanchas és al darrere de l’estudi creatiu Molaría, de l’espai de coworking Teta&Teta i de la marca de roba homònima, amb la qual porta a terme projectes d’activisme i conscienciació relacionats amb l’apoderament de les dones.

Del seu cap han sorgit idees com Breastfeeding Welcome, un mapa de llocs tranquils i segurs perquè les dones que vulguin alletar els seus nadons en l’espai públic ho puguin fer, o A las olvidadas, una iniciativa de recollida de llibres per donar-los al Mòdul de Dones del Centre Penitenciari Madrid V a Soto del Real.

Des de fa un temps, la María també treballa en la lluita contra el càncer de mama, relatant històries de supervivents de la malaltia i desenvolupant campanyes que insisteixen en la importància de les revisions, de l’autoexploració i, per descomptat, de la investigació, atès que són precisament els descobriments del present els que salvaran les dones del futur. Aquesta idea també la comparteix l’Obra Social ”la Caixa”, que des de fa anys manté el compromís amb la investigació del càncer, i actualment dona suport a 40 projectes liderats per 24 entitats diferents en tot el territori.

Enguany, per al Dia Internacional del Càncer de Mama, Teta&Teta ha llançat un curtmetratge en el qual subratllen la importància d’escoltar-nos a nosaltres mateixes quan intuïm que alguna cosa no va bé, i també un pòster titulat Antidrama en la mama on expliquen, amb humor i com si es tractés d’una jota, els passos que cal seguir per fer-se una autoexploració mamària.

 

 

Com sorgeix la idea de començar la marca Teta&Teta i per què decideixes centrar-te en aquesta part del cos de les dones i en l’apoderament femení?
En realitat no va ser una decisió gaire meditada, sinó que va venir sola. El nostre coworking es diu Teta&Teta, jo vinc del món de la publicitat i m’agrada tot el que és conceptual, així que un dia se’m va acudir fer unes samarretes “per marcar teta” (ja que hi ha dos pits pintats). Quan les vaig compartir a les xarxes socials, vaig descobrir que hi havia el moviment Free the Nipple –que lluita contra la censura dels pits de les dones a les xarxes socials– i aleshores em vaig adonar que hi podia contribuir. Vaig començar a interessar-me i a informar-me sobre feminisme, sobre la cosificació del cos femení i a pensar en coses que mai no havia pensat. D’alguna manera, la marca em va començar a transformar.

Això va ser el 2013, quan vas fer el pas per treballar també temes relacionats amb la conscienciació del càncer de mama?
Un any, durant el Dia Internacional del Càncer de Mama, vam decidir penjar a les xarxes el logotip de Teta&Teta amb un sol pit en comptes de dos, i va agradar molt. Ens diem Teta&Teta i vaig sentir que havia de parlar d’això; per aquest motiu, l’any passat vam crear una campanya més gran, amb uns sostenidors com a protagonistes, que servien per recordar a les dones la importància de fer-se revisions periòdiques. Volíem fer alguna cosa útil, que sempre ho poguessis tenir a mà, una cosa que no durés un sol dia, sinó que acompanyés les dones durant tot l’any. Els beneficis d’aquests sostenidors, que continuen a la venda més enllà del Dia Internacional del Càncer de Mama, van destinats a la Fundació Geicam.

A què es dedica Geicam?
És una fundació sense ànim de lucre i una associació científica centrada en la investigació del càncer de mama. Els vam conèixer a través dels nostres amics de Despechadas, que també fan projectes enfocats a dones que han passat per aquest tipus de càncer.

Arran de la creació d’aquests sostenidors, vau començar a conèixer dones amb càncer de mama que us explicaven la seva història o us demanaven ajuda. N’hi ha cap que recordis especialment?
Fa poc temps es va posar en contacte amb nosaltres una noia que ens va explicar la pressió a què havia estat sotmesa després d’una doble mastectomia preventiva per posar-se pits. Encara ara hi ha aquesta idea que els pits són el que “ens fa sentir dones”, un símbol de feminitat, quan realment hi ha moltes dones que decideixen no posar-se’n després de l’operació. Ho hem de normalitzar, ens hem d’acostumar a les cicatrius i a veure dones que els falta un pit o tots dos. Algunes històries ens arriben directament a través de les xarxes i d’altres les busquem nosaltres, llegim sobre el tema i després les expliquem en un llenguatge senzill i atractiu perquè calin més entre la gent. També intentem visibilitzar el càncer de mama en homes, encara molt desconegut, amb relats com el del Pepe o el Ricardo.

Quin missatge volíeu transmetre amb el curt que heu fet enguany per al Dia Internacional del Càncer de Mama?
La protagonista del vídeo està parlant amb ella mateixa, preguntant-se per què no es va fer cas quan tocava. Entenc que moltes dones que han tingut un càncer de pit i no s’han autoexplorat mai, es penedeixin de no haver-ho fet o de no haver anat mai a fer-se una revisió periòdica. Per a algunes dones, el moment anterior a entrar al quiròfan és aquell en el qual fas balanç, et planteges i et dius coses a tu mateixa, i és aquí quan apareix aquella veu que et retreu que no t’hagis tocat o que no t’hagis escoltat.

Al pòster amb instruccions per autoexplorar-se que heu llançat també aquest any heu optat per l’humor, que no és una aposta fàcil tenint en compte la serietat que envolta una malaltia com el càncer. Com vau prendre aquesta decisió?
La idea del pòster era treure una mica de ferro a l’assumpte. Hi ha moltes dones que no van al metge precisament per por que els trobin alguna cosa; per tant, volíem contrarestar aquesta por normalitzant la rutina de l’autoexploració. Si entres a Google i busques com s’ha de fer una exploració de mames, les imatges que hi ha són visualment molt poc atractives, així que vaig pensar que podíem crear una eina que fos útil i que acostés les instruccions a la gent, sobretot a la gent jove. És un pòster descarregable perquè cadascú el pugui imprimir i penjar on vulgui. També volíem desdramatitzar una mica tot aquest procés de l’autoexploració; si et trobes alguna cosa dolenta a temps, tens un 98 % de possibilitats que tot vagi bé; per això és tan important prevenir.

 

Text: María Arranz
Fotografia: Lucía Alonso