François Matarasso és la gran referència de l’art participatiu a escala mundial. Aquest incansable activista fa prop de 40 anys que acosta l’art a col·lectius socialment desafavorits i que analitza l’efecte que hi provoca la producció artística. Vam tenir el plaer d’assistir a la seva conferència A Restless Art: les oportunitats i els desafiaments de l’art participatiu que va tenir lloc a CaixaForum Barcelona el 19 de juny passat, en un cicle d’activitats organitzat pel programa Art For Change ”la Caixa”.

Com vas començar en el món de l’art participatiu?
Jo era estudiant de literatura a la universitat i la meva intenció era fer teatre. Un dia, vaig anar a imprimir uns cartells i vaig conèixer els responsables de la impremta, i en comptes d’imprimir-me els cartells em van ensenyar a fer-ho. Aquesta idea que ho podem fer tot nosaltres mateixos sense l’ajuda dels grans centres de producció, heretada de l’època punk, em va canviar totalment la visió del paper de l’art. En aquella època, al voltant de 1981, va sorgir la idea que podíem publicar els llibres i els discos que volguéssim, en oposició als valors del món institucional, perquè treballàvem amb obres que no tenien en compte el valor comercial. Aquesta resistència a determinats valors del mercat de l’art i de les elits de l’art va ser el primer pas que vaig fer en el món de l’art participatiu.

 

 

Tots som capaços de produir art, encara que ni tinguem una formació específica?
No tots tenim les mateixes capacitats, però sí que tots som capaços de crear. Sempre ho comparo amb la cuina. Tots podem cuinar, però en una banda hi ha els grans cuiners i a l’altra hi soc jo… Hem heretat del segle de les llums la idea que l’artista és una persona excepcional, però jo crec que l’artista és una persona que fa coses excepcionals, i tots som capaços de fer coses excepcionals. L’artista professional ha passat molts anys pensant i treballant. Per tant, situa la seva creació dins d’un context professional i sap el que els altres artistes estan fent. L’artista no professional no té la mateixa perícia, però em canvi té dues coses molt importants: la primera és que té un esperit obert i no segueix un camí establert, cosa que obre noves possibilitats de creació i d’expressió. La segona és que sovint té una necessitat i una urgència per comunicar alguna cosa a través de la seva feina, i aquest no sempre és el cas de l’artista professional.

A les obres d’art participatiu que muntes, què és més important, el valor artístic o l’acció social que fan?
La meva feina té tres grans intencions. La primera és incloure la gent en la vida artística d’un territori determinat amb la idea que hi hagi més gent que tingui accés a l’art. La segona és fomentar un canvi social, que l’activitat cultural pugui propiciar un canvi a les seves vides. I la tercera intenció és el que s’acostuma a anomenar la democràcia cultural, és a dir, que tothom pugui contribuir a la vida cultural de la societat, crear art. Personalment, jo mai he intentat fomentar un canvi individual, perquè crec que obre moltes qüestions polítiques i ètiques com ara “qui soc jo per intervenir en la vida d’una altra persona?”. El que jo busco és que la gent pugui accedir als recursos culturals, i d’aquesta manera es produirà, sens dubte, un canvi, però aquest canvi l’ha de controlar l’individu mateix, perquè sinó és adoctrinament. A més, la feina que fem ha de ser artísticament vàlida.

Com es produeix l’intercanvi amb els participants? Quin grau d’autonomia tenen?
La nostra feina és com el jazz: hi ha molta improvisació i el resultat ha de ser fruit de la nostra interacció. Un dels problemes de la política cultural a Europa és que subvencionem l’art per a gent que no té dificultats per accedir a la cultura. No concebem que les classes pobres també puguin produir art de qualitat.

Tendim a pensar que tot ja s’ha fet en matèria artística. Penses precisament que els no professionals, pel fet de no estar subjectes als corrents artístics, se senten més lliures i poden emprendre nous camins?
Sens dubte, per mi l’art participatiu és una nova forma artística, amb un altre sentit. Moltes mostres artístiques d’avui dia són variacions sobre idees relativament establertes, i en canvi l’art participatiu està obrint noves possibilitats.

Has observat canvis en l’aspecte personal o col·lectiu després de fer aquestes pràctiques artístiques?
Sí, i tant! A algun joves amb qui he treballat els ha canviat radicalment la vida. Són gent de barris humils que van trobar una direcció a la vida després d’aquesta experiència, tot i que no necessàriament en el món de l’art. Diguem que els va servir per conèixer-se millor i trobar el seu camí. El 1997 vaig publicar un assaig que identificava ni més ni menys que 50 efectes socials propiciats per l’art participatiu. Durant els meus 40 anys de carrera he lluitat contra els qui pensen que l’art és pur i no ha de tenir res a veure amb la societat.

 

Entrevista: Raúl M. Torres
Fotografia: Laia Sabaté