Des que la COVID-19 va irrompre a les nostres vides, les pantalles s’han tornat encara més omnipresents a les nostres cases. El teletreball ens ha permès deixar de caminar d’un costat a l’altre acceleradament, però també ens ha robat intimitat i ens ha posat en un bucle infinit de present continu que, segons l’escriptora i científica titular de l’Institut de Filosofia del CSIC Remedios Zafra, cal frenar per recuperar el nostre pensament interior. De pensament, tecnologia, teletreball, futur i cures, en vam poder sentir parlar al cicle de conferències virtuals  Fora d’Eix de CaixaForum, un plaer carregat de saviesa i idees per aprofitar la crisi i transformar la realitat. Una conversa que pots tornar a veure a l’Àgora Digital

A la teva recent xerrada amb Marta Peirano deies que la pandèmia és comparable al fet que se’ns esfondri la casa. I que si això ens passés, aprofitaríem per construir-la millor.
Sí, això que sembla tràgic és una oportunitat de frenar per pensar. Hem d’aprofitar aquesta sotragada vital per aplicar-hi imaginació i transformar aquesta vida que vivíem, tan condicionada per les noves formes de capitalisme, la hiperproductivitat i la celeritat. La nostra “casa” tenia tantes falles, tants problemes, que hauríem de construir un nou habitatge havent après dels nostres errors.

 

 

En quines àrees hauríem d’aprofitar per fer més reformes?      
En sanitat i cures, tasques feminitzades i precaritzades. I en ciència i recerca, també precaritzades. Una comunitat que només depèn (o majoritàriament) del turisme és massa vulnerable. Seria valuós per al nostre futur comú repensar-nos com a societat més sustentada en la ciència i el coneixement.              

Tu consideres que per dur a terme aquestes millores hem de vèncer la inèrcia i la saturació tecnològiques. És a dir, desconnectar.
Desconnectar com una oportunitat de recuperar una cosa que està en crisi: l’atenció. Per l’atenció competeixen avui els mitjans, és un dels tresors contemporanis. I necessitem un temps “amb parpelles” que, a diferència d’un món hipervisibilitzat on veiem i som vistos tota l’estona, ens permeti recuperar el pensament interior i la concentració. En la nostra anterior forma de viure era molt difícil això de parar a pensar. I no hi pot haver un pensament real si no hi ha temps per pensar. 

Has arribat a dir que per a tu aquest temps extra ha estat un “regal d’aniversari”!
Per a mi el confinament va ser l’oportunitat de recuperar la concentració per a l’esccriptura, abans torpedinada amb viatges i interrupcions constants. Per als qui ens dediquem a feines creatives i acadèmiques, avui dia és molt habitual dedicar el mínim temps a aquesta vocació o passió que estimem i la major part a la feina que ens dona el sou, carregada cada vegada més de burocràcia, autogestió, autoavaluació i desplaçaments… El meu consell seria intentar reconciliar-nos amb allò que ens apassiona, ens motiva i ens punxa creativament, i entendre que el temps de lectura i de creació mai no és un temps perdut.        

Aleshores, el confinament jugarà a favor del desenvolupament cultural i el pensament?   Sota una lectura materialista no, perquè s’ha incrementat la precarietat que ja existia en el context cultural, i ha augmentat la incertesa de la “cancel·lació”. Però de manera més íntima, la potència dels confinaments ens ha demostrat al llarg de la història que ha impulsat grans obres literàries i científiques. Si per alguna cosa es caracteritzen la major part de treballadors creatius és per dedicar-se a pensar i imaginar, i això és viable a “l’interior”. No obstant això, perquè no sigui privilegi dels qui tenen recursos, els creadors han de ser vistos com a “treballadors” necessaris que necessiten tenir suport com qualsevol altre sector. 

Per què si la tecnologia ens estalvia tant de temps des que la fem servir en tenim tan poc?  
Sorgeixen noves necessitats motivades per la tecnologia i mentre la portem a sobre, la feina ve amb nosaltres, i es fa líquida. És com si mai no s’acabés. Estem enganxats a la feina perquè estem enganxats a la tecnologia. Prendre consciència d’aquesta inèrcia és un primer pas per trencar-la. N’estem aprenent, i desconnectar és part d’aquest aprenentatge.

Vivim la feina i el lleure a través de les mateixes pantalles. Podem escapar-ne?
És cert: abans, de la feina a casa feies una passejada, i ara no hi ha transició entre pantalla i pantalla. Podem escapar si prenem consciència que ens docilitza i ens fa esclaus. Això requereix un canvi personal, però també una estructura laboral. No crec que el teletreball sigui una cosa temporal, s’ha de quedar (dona sentit al que fem, independentment d’on som, limita desplaçaments contaminants, optimitza temps…), però amb canvis. Perquè si es fa d’una manera accelerada s’aconsegueix just el contrari. L’exemple més clar és l’encaix de conciliació i teletreball que ha perjudicat moltes dones en el primer confinament.

De fet, es parla molt del virus, l’economia, l’educació, la cultura i fins i tot dels bars, però poc o gens sobre conciliació i cures. Per què?         
Penso que té a veure amb els àmbits que són d’interès per als qui manen, amb la masculinització del poder i de la política. Una política de tuits, ni reflexiva ni dialogant que, buscant aquests titulars, està perdent els debats que realment ens importen.     

Un altre debat actual és la privacitat de dades. Hem de batallar-ho o cal assumir que ja no existeix?
Mai no ens hem de resignar a cedir la privacitat perquè també hi va la intimitat. I una comunitat sense intimitat i sense ciutadania és una comunitat vençuda i desarticulada. Google sap tantes coses de la nostra intimitat que no tan sols ens coneix, sinó que ens prediu! Cal resistir-se i cal exigir-ho a la política. El problema és que hem cedit a l’economia el poder humà. I l’economia no hauria d’estar per sobre de les democràcies ni de les persones.        

En aquests moments en què tot pinta malament, obres una via de solució revolucionària: la poètica de la imaginació        
Hi ha una analogia que pot ajudar a explicar-ho. Al meu llibre (h)adas reivindico passar de teclejar per repetir món a teclejar per imaginar el que és possible, en tant que ens ajuda a identificar l’opressió i a idear alternatives. Crec que el que canvia un món primer l’ha hagut de pertorbar per evitar que es reprodueixi. Aquesta incomoditat ve de la imaginació. I la imaginació pertorba perquè ens fa avançar-nos i especular vies possibles, predir riscos, fantasiejar amb formes millorades i, en comptes de caure en el lament, ens dona una visió propositiva. Diem “davant d’això, el que podem fer és…”. I aquesta és una visió que s’encomana.

 

Text: Ana Portolés
Fotografia: Xavi García