Hi havia una vegada una persona a qui li havien explicat molts contes. Molts contes de petita i molts contes de gran, però el més important de tots era el que ella mateixa es repetia tots els dies. Un conte que limitava el seu món i la seva creativitat i, implacable, li dictava què podia esperar de la vida i què no. Fins que, un dia, va aparèixer un cavaller terapeuta, en Jordi Amenós, que la va ajudar a trobar mirades noves per actualitzar els seus mites i poder trencar l’encanteri que no li deixava viure la seva pròpia vida.

Jordi Amenós, creador de la narrativa terapèutica i ponent de la II Jornada Pedagògica d’Invulnerables i de la IV Jornada d’Atenció Psicosocial organitzades per l’Obra Social ”la Caixa”, assegura que els humans som, com diu Sam Keen, éssers biomítics el llenguatge principal dels quals són les històries. Pel que sembla, hi ha històries que ens acosten a la nostra vida, mentre que n’hi ha d’altres que ens n’exclouen. Per això és tan important escoltar de quina manera ens l’estem narrant i fer un treball d’exploració del nostre mite personal i de les nostres cegueses argumentals.

Què és això de la ceguesa argumental?
Hi ha persones que són més fidels a les seves històries que a la seva vida. Persones que, per exemple, són fidels a l’arquetip de víctima del pare o la mare i són incapaces de llegir bones notícies que els estan passant, de veure els èxits que cullen. N’hi ha d’altres que no veuen la parella tal com és perquè continuen explicant-se que hauria de ser d’una altra manera i, mentrestant, es perden el que tenen al davant. Són “cegueses argumentals” que ens impedeixen veure de manera més real i viva la nostra pròpia existència.

 

 

 

Dius que som una cultura amb una gran desorientació existencial.
L’OMS preveu que l’any 2030 la depressió sigui la primera causa de discapacitat. I jo penso que, entre altres motius, és perquè ens falta un idioma. Vivim immersos en el mite tecnocientífic, on tan sols és vàlid allò que es pot demostrar, i necessitem altres llenguatges més simbòlics, més artístics, més metafòrics i poètics per reconèixer-nos: l’art, la dansa, les històries, la poesia… La narrativa terapèutica proposa retrobar una relació amb el misteri. La ciència ens diu per què passa tot, però no ens diu com hem de viure.

Com ens poden ajudar les històries?
Son útils perquè amb les històries ningú no se sent atacat personalment i, amb les resistències mentals baixes, arribem més fàcilment a l’autoreflexió. Després d’escoltar la història, ens tornem a centrar en nosaltres en comptes de buscar respostes a llocs on no n’hi ha.

Parlant de ficció, a les pel·lícules de l’oest es diu allò de “Rendeix-te, covard”, però tu dius que hauríem de dir “Rendeix-te, valent”…
De vegades el que és interessant és abandonar la lluita neuròtica i rendir-se a l’evidència. Perquè hi ha un malestar que cal ser expressat. Perquè tens por. Perquè no n’ets capaç. Perquè necessites ajuda. Perquè estàs enamorat. Perquè tens habilitats que estàs ignorant. Ens rendim de manera sàvia quan podem escoltar profundament cap a on vol anar el nostre cor i la nostra ànima.

Moltes empreses contracten els teus serveis.
De vegades l’estrès quotidià i la mitologia empresarial ens fan deixar de veure’ns com a éssers humans, amb habilitats i límits. El professional s’ha de rehumanitzar i descobrir que, per molt professional que sigui, continua sent un ésser humà. I això és un tresor que potser el faci ser més bon professional. He vist equips molt barallats, persones que feia 10 anys que no es parlaven, i després d’un team stories han acabat abraçats i plorant.

Com? Què els dius en aquests tallers?
No, jo no els dono consells. Als team stories els proposo que descobreixin, a través d’experiències i dinàmiques, com estan narrant la història i qui hi ha al darrere, a qui no han vist. Es produeix un “adonar-se” que, en realitat, tots estem ballant com podem: qui no va ser víctima d’abusos no va tenir mare o pare, i el que no, té problemes amb l’alcohol o els diners… Ho he vist un munt de vegades. Quan recuperem aquella vulnerabilitat col·lectiva ens podem veure d’una altra manera i redescobrir l’altre. La distància entre un ésser humà i un altre és la mateixa que hi ha entre una persona i ella mateixa.

També has publicat On és la lluna?, un llibre per treballar la imaginació dels nens i les famílies.
Fins als 5 o els 6 anys, les criatures fabulen per conèixer el món. És molt important que se’ls expliquin contes i que se’ls escolti quan narren, perquè s’estan construint gràcies a la ficció. Un infant que fabula podrà ser un adult creatiu. De fet, quan després a les empreses em demanen aconsellaments de creativitat, em trobo amb els nens que els professionals van ser de petits: endurits, hiperexigits, que no han pogut trobar un espai al cor de l’ésser humà. Proposo recuperar aquesta fabulació espontània. És important rescatar aquells nens dolguts, espantats o exigits que viuen dins de nosaltres.

I què aconseguim quan ens expliquem la vida d’altres maneres?
Quan la gent abandona la seva narrativa fixa i actualitza el seu guió intern, moltes vegades s’obren processos perquè la persona guanyi força i visqui una obertura a l’experiència vital, amb tota l’alegria, l’autoestima i la vitalitat que això li pugui donar. I sobretot, descobreix o potencia de manera molt forta la seva creativitat.

 

Entrevista: Ana Portolés