Un escriptor o escriptora pot aparèixer, per exemple, a Castellar del Vallès, Barcelona. Pot aparèixer en el cos d’una noia de 22 anys anomenada Mónica Baños. Pot aparèixer el mateix any en què la noia acaba la carrera de Dret que ha cursat “perquè tenia sortida”. I pot aparèixer al lliurament del Premi Literari ”la Caixa” / Plataforma de novel·la juvenil, un certamen que s’ha creat per donar suport al talent jove i el futur de la literatura, que enguany ha volgut premiar la novel·la Donde desaparecen las estrelles. Una història d’amor, família i amistat.

Com et sents sabent que la teva novel·la ha guanyat les altres 273 que es van presentar?
Continuo sense creure-m’ho. Encara estic en un núvol!

Per què vas decidir presentar-t’hi?
Fa quatre anys vaig topar amb la primera novel·la guanyadora del certamen, Los días que nos separan, de Laia Soler. I em va agradar moltíssim, moltíssim. La vaig llegir i vaig dir-me: “Això és el que a mi m’agradaria transmetre”. I em vaig proposar guanyar el certamen algun dia.

D’on va sortir la idea de fer un llibre que dona tant de protagonisme a les estrelles? Ets aficionada a l’astronomia?
No, gens ni mica. Em vaig haver d’informar sobre el tema. A mi m’agraden les coses una mica místiques, i vaig pensar: “Com puc enllaçar el tema del destí i fer que hi hagi una mica de màgia al llibre?”. I aleshores vaig pensar en les estrelles perquè sempre m’ha semblat interessant, això de les constel·lacions i tot plegat. La meva mare creu molt en l’horòscop…

La teva mare creu en l’horòscop i tu, en el destí.
Sí. Totalment. Sempre he cregut, des que era molt jove, que el destí existeix.

O sigui, que tu havies de guanyar aquest concurs.
Exacte! Ha, ha, ha.

 

 

El llibre parla de la família, l’amistat i l’amor, en aquest ordre.
La família és important, sí. Volia fer un d’aquells llibres tendres en què notes el suport de la família.

Doncs ho has aconseguit. I ets així de tendra en el dia a dia o només en la manera d’escriure
Soc molt sensible, però no diria que soc tendra. Tot i que sí que és cert que tot ho percebo amb molta intensitat.

Hi ha cap part autobiogràfica a la història? Per exemple, has perdut mai cap amic íntim o t’hi has barallat?
Més que baralles amb amics, he tingut trencaments, amics que després he vist que no pagaven la pena. Però no, no és autobiogràfic.

Però al llibre descrius un petó dels protagonistes com “dues constel·lacions unides”. Això tampoc no és autobiogràfic?
Que si ho he sentit? Sí! I tant de bo tothom ho sentís alguna vegada.

Al començament de cada capítol ens trobem amb una frase que la narradora es diu a si mateixa.
Això sí que és autobiogràfic. Els consells que la Gala es dona a si mateixa són els que jo em vull donar per a la meva vida. El primer diu, més o menys, “Deixa de voler controlar el futur o el passat perquè s’escapen de la teva jurisdicció”, que és una cosa que jo hauria de fer, perquè sempre penso més enllà i mai no gaudeixo del moment. 

Què volies transmetre al lector?
Com en són, d’importants, les segones oportunitats. Que de vegades ens hem de perdonar coses a nosaltres mateixos i als altres.

Tots tenim dret a segones oportunitats?
Depèn de què parlem, però… sí, de segones, sí. De terceres, ja no.

Parlant d’oportunitats, per què penses que has guanyat?
Crec que la història encaixa força amb la línia de l’editorial: és tendra, però amb parts fosques. Com el camí de la vida, en què hi ha de tot i de vegades allò que és dolent és bo.

Jordi Nadal, el director de Plataforma, assegura que totes les noies que han guanyat el premi han fet carrera d’escriptores. On et veus d’aquí a 5 o 10 anys?
D’advocada, no. Ho tinc molt clar des de segon de carrera. La volia acabar, però no, no tinc caràcter per a això. M’agradaria ser escriptora, tot i que no sé si funcionaria. Tant de bo que sí!

Què els aconsellaries als nois i les noies que vulguin escriure el seu primer llibre?
Que es prenguin el seu temps per decidir quan ho volen fer. Han de trobar el moment. I després hi ha el següent pas: quan tens por que et jutgin, que el teu llibre no li agradi a la gent. Si jo vaig trigar tant a escriure’l va ser justament per això. Però és una cosa amb què has de conviure. Tu has de valorar si et compensa escriure malgrat les crítiques o no escriure i no ser feliç.

Ja saps què faràs amb els 3.000 euros del premi?
Estic valorant fer un màster de traducció jurídica i interpretació judicial. Però només és una opció, encara no ho sé.

Has trobat la teva estrella polar?
Sí. Fa quatre anys, i estem junts des d’aleshores.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia:
Rita Puig-Serra