Una dona no hauria d’haver de ser implacable per liderar un equip de treball, ni renunciar a gaudir de la família per poder fer carrera. Però perquè això no passi, cal canviar les estructures socials, no reproduir vells errors i plantejar-se nous reptes que millorin la vida de tothom. Aquestes i altres idees ens les va explicar la Marta Segarra, catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de Gènere i investigadora al Centre National de la Recherche Scientifique francès, just abans de participar en el debat “Dones i innovació” organitzat per l’equip de CaixaImpulse dins del projecte  Empowering Women Entrepreneurs in Health Innovation.

Quan se’t va despertar la consciència feminista?
Durant la carrera. Pràcticament no parlàvem de cap dona escriptora, no n’hi havia, I aleshores, amb una altra professora d’estudis nord-americans, Àngels Carabí, vam començar un seminari sobre literatura escrita per dones. Això als 90 era una cosa revolucionària! Ara encara s’estudien poques autores, però no cal dir que moltes més que aleshores.

És clar, hem avançat, però quant de camí ens queda per fer?
Jo diria que anem per la meitat. A Espanya estem molt bé en qüestions com l’educació obligatòria, igual per a nenes i nens, i la representació política, cada vegada més femenina. Però un estudi que es va fer de 144 països, som al lloc 122 pel que fa a mateix salari per la mateixa feina. No tan sols ens passen davant la major part de països europeus, sinó també africans, com Ruanda, Namíbia o Burundi.

 

 

En concret, en l’àmbit de la innovació, quins diries que són els reptes actuals de les dones?
Una mica con en el món de l’art, on sempre s’ha dit que som bones copiadores, però no bones artistes; en la innovació o la recerca no se’ns reconeix l’originalitat ni la capacitat de crear, de veure les coses d’una altra manera. Se’ns mira per sobre de l’espatlla i se’ns diu: “Pse, no està malament”.

I què podem fer canviar aquesta realitat?         
Bàsicament dues coses: educar la gent com hem estat fent durant tants anys i obligar les empreses a contractar més dones. A igualtat de currículum, que es triï una dona, que se les promocioni més i que puguin assolir més reconeixement. Canviar les estructures perquè no hagin de triar entre ser mares o tenir èxit professional.

És això, ser mares, el que causa que només el 28 % dels investigadors siguin dones?
La recerca és una cursa molt llarga i sacrificada. I jo crec que una de les coses que més la frena és el desig de cuidar la família. Que és perfecte, eh! El problema no és que elles vulguin dedicar temps a això, sinó que les estructures estan mal fetes, perquè estan pensades per a homes sense càrregues, que si que tenen fills els cuida la dona i si tenen pares malalts els cuida la germana.

Però és clar, la qüestió no pot ser aspirar a ser com han estat fins ara la major part dels homes…
No, no. Una Margaret Thatcher ja va existir i no cal repetir-la. Encara que n’hi hagi moltes com ella… Hi ha altres maneres de ser eficient que no passen per la qüestió jeràrquica o el lideratge. Ni tan sols estic convençuda que hàgim de fer servir aquest lèxic.

Quin creus que ha de ser el paper dels homes en aquesta justa conquesta? Què hi guanyarien?
Els homes s’haurien d’adonar que, encara que en alguns àmbits estan perdent privilegis, és un guany per a tothom. Perquè el que volem és una societat més justa, igualitària i harmònica, i la immensa majoria dels homes volen estar bé amb les dones, no volen una guerra dels sexes. A més, hi ha estudis econòmics del Fòrum de Laos que demostren que si hi hagués més dones al món laboral, el PIB dels països pujaria un munt. I d’això se’n beneficiaria tothom, homes i dones. Finalment, la diversitat és bona en tots els sentits. Les dones estan socialitzades d’una altra manera i, per tant, tenen altres coses per aportar al món del treball. I el mateix passa amb les persones racialitzades, amb capacitats diferents, etc.

Quins consells els donaries a les emprenedores, mentre aconseguim aquest canvi d’estructures?

Que creguin en si mateixes i que aprofitin que en algunes qüestions o espais les dones tenim més poder, per exemple, a teixir relacions. Hi ha dones que portant els fills a escola cada dia creen amistats i relacions amb persones que potser després es convertiran en associades o clients. Que aprofitin els punts forts.

I com a experta en literatura, creus que aquesta també ens pot ajudar a progressar?
Sí, totalment. La gent només canvia d’estil de vida quan té un impacte emocional. I la literatura precisament apel·la als sentiments, a l’afecte, a la irracionalitat… Per exemple, Virginia Woolf va dir que és molt més fàcil obtenir la igualtat a les lleis que matar l’“àngel de la llar”, perquè és una cosa que tenim interioritzada de manera inconscient, no es veu, no és un cosa que puguem eliminar. Per això només des d’aquest inconscient podem canviar les coses, a poc a poc, potser amb una suma de petits impactes que, un dia, et porten a voler tenir una forma diferent de ser i d’actuar.

Dins d’uns anys, quan mirem enrere, què creus que ens semblarà fatal del que estem fent ara?
Direm: “Com podíem pensar que només es pot ser home o dona de manera tan quadriculada?” Si hi ha tanta gent que no està còmoda en aquestes etiquetes vol dir que falla alguna cosa, els esquemes són massa monolítics, cal tenir altres possibilitats. Crec que tindrem una societat que haurà entès la fluïdesa de gènere.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Carla Step