Premis Nobel: una gala plena de gent mudada, solemne i seriosa. Entrevistes als guanyadors del Nobel: preguntes saberudes o directament pedants que fan adormir les pedres. Fotografies als Nobels: primers plans i, de fons invariable, la biblioteca. Algú havia d’acabar amb tot això! Donar-li una mica de vida. Ensenyar que Müller, Coetzee o Fo són persones que passegen, que tenen mal d’esquena, que van en sabatilles, que compren fruita, que beuen a les tabernes. Els valents que no han parat fins que no han aconseguit copsar aquesta altra vessant són el fotògraf Kim Manresa i el periodista Xavi Ayén. I l’espai on ho estan ensenyant al món, CaixaForum Barcelona de l’Obra Social ”la Caixa”.

Kim Manresa, reconegut fotoperiodista avesat a mil guerres i conflictes socials, no s’havia imaginat mai que acabaria fent fotografies per a un projecte de literatura. Xavi Ayén, destacat periodista cultural molt lligat al món literari barceloní, tampoc no s’havia imaginat mai que viatjaria sense parar per entrevistar escriptors des dels seus països d’origen. No, “Passejos de Nobel” no va néixer d’un pla magistral, sinó d’un petit favor entre amics.

 

 

Xavi Ayén – Li vaig preguntar a en Kim si m’aconseguiria un parell de manuscrits d’autors en la seva llengua original per a un projecte d’educació al món que tenia entre mans. Volia els de Saramago i Darío Fo.

Kim Manresa – Jo li vaig dir que, home, no aniria a molestar un escriptor d’aquesta categoria per una frase, que aprofitaríem l’ocasió per fer-li una entrevista. I ell em va dir que d’acord. Total, que la bola de neu es va anar fent cada vegada més gran. El tercer va ser Kenzaburō Ōe, que en va quedar tan content que ens va recomanar Günter Grass. Els mateixos escriptors ens recomanaven col·legues seus i tot va començar a anar rodat.

 

ALMA – Quin era el vostre objectiu quan els visitàveu?

X. A. – No fer la típica entrevista de mitja hora en un hotel parlant del seu darrer llibre. Endinsar-nos en el seu entorn quotidià o en escenaris que apareguessin a les seves obres. Saramago ens va portar als espais de Lisboa de les seves novel·les, Kenzaburō Ōe ens va rebre a Tokio amb el seu fill, Svetlana Aleksiévitx ens va deixar entrar a la seva mítica cuina…

K. M. – Jo volia una cosa molt quotidiana. Per això seguia en Xavi i l’entrevistat en mode fotògraf invisible, sense molestar.

 

ALMA – Quan us vau adonar que havíeu creat una cosa gran?

K. M. – Quan la van exposar al Museu Nobel d’Estocolm. El director ens va comentar com de sorprès estava de la feina monumental que ningú al món no havia fet fins aleshores i que era irrepetible, perquè ni ells mateixos havien tingut aquest accés als Nobels.

 

ALMA – I com s’ho vau fer per accedir-hi d’aquesta manera?

 K. M. – És una feina de formigueta. Amb Wole Soyinka, per exemple, ens vam assabentar que venia a un festival d’Oviedo. Doncs vam anar cap a Oviedo i li vam dir que volíem entrevistar-lo al seu poble natal, a Nigèria. I quan vam ser-hi, ens va portar per tot arreu.

X. A. – Doris Lessing era molt gran i no sortia mai de casa, li feia mal l’esquena i no va anar ni a recollir el Nobel. Són unes fotografies sensacionals amb ella, que ens va obrir en bata i amb tota la casa desordenada com un mercat de llibres.

 

 

ALMA – Com vau aconseguir l’única entrevista que va concedir García Márquez en els 15 darrers anys de vida?

 X. A. – Jo estava fent un documental sobre Carme Balcells, la seva agent de Barcelona, i ella em va aconsellar que li portés una maleta amb uns regals de Nadal de part seva i que, quan fos a casa seva, li expliqués. La seva dona es va oferir a ajudar-nos. Vam estar dos dies esperant-nos en un hotel de Mèxic sense saber què passaria i, quan per fi ens va trucar, encara vam haver d’esperar una hora més al vestíbul de casa seva. Al final va sortir de mala gana i ens va preguntar: “Quants diners li heu pagat a la meva dona?”. Més endavant vam saber que n’havia quedat content.

 

ALMA – Què és el millor d’aquesta exposició?

 X. A. – Que és la única en què es veuen els 23 entrevistats (al Museu Nobel només n’hi havia 12). Que té uns quants nivells de lectura, en funció de les teves referències. Potser saps per què Gao Xingjian va voler portar-nos a un estudi de pintura, però si no ho saps en gaudeixes igualment. I que les frases que hi ha a la paret no surten dels llibres, sinó de coses que ells mateixos ens van dir només a nosaltres. Per això ens la sentim tan nostra.

 

ALMA – Quins són els vostres preferits?

 K. M. – Per a mi, Wole Soyinka. Vam anar a Nigèria i, com que tinc molts vincles amb l’Àfrica, vam parlar de tot menys de literatura. Ens va portar al seu poble, a l’escola on estudiava de petit, que ara està completament abandonada, i la fotografia es va fer en el seu antic pupitre.

X. A. – A mi, la de Naguib Mahfuz. Aquest home va rebre una punyalada l’any 94, que li va fer malbé la vista, les cordes vocals i la capacitat auditiva. Tot i això, va continuar mantenint les seves famoses tertúlies amb els seus amics al Caire, però aleshores, en comptes de fer els comentaris ell, eren els seus amics els que li llegien les notícies que retallaven per a ell durant la setmana, cridant-li a l’orella. No tan sols és una fotografia bonica, sinó que té tot el que ha de tenir el periodisme.

 

ALMA – Porteu 23 Nobels entrevistats i fotografiats. N’hi haurà més?

 X. A. – Sí. Si t’hi fixes hem deixat quatre plafons sense fotografia ni text perquè, si d’aquí a l’acabament de l’exposició, al setembre, en fem alguna més, la hi afegirem. A més, això és un work in progress. No considerem que hem acabat amb cap autor. Mentre siguin vius ens els podem tornar a trobar i ho podem completar.

K. M. – Jo li dic al Xavi que ara hauríem de fer el llibre de les anècdotes: quan ens van posar guàrdies armats, quan vam perdre un avió, quan va caure una nevada que ens va deixar incomunicats, quan amb Orhan Pamuk ens van dir que ens matarien… Cada personatge té darrere seu una història rocambolesca.

 

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Laia Sabaté