En Jaime Domingo treballa a CaixaForum des de fa 25 anys i somia seguir-hi almenys 30 anys més. També en fa 25 que l’Andy Trias treballa a ”la Caixa”. Ha publicat un llibre i somia que no sigui l’últim. Tots dos pertanyen a l’ínfim 8 % d’espanyols amb síndrome de Down que tenen feina, la majoria gràcies a l’acompanyament de programes d’inserció com Incorpora. Per això, en el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, han volgut llançar un missatge encara molt necessari: “Podem treballar com tothom!”, assegura en Jaime. I l’Andy ens recorda: “No estem malalts. No patim ni sofrim la síndrome. Només tenim un cromosoma més”.

Quina feina feu?
Andy: Soc auxiliar administratiu a CosmoCaixa. Trituro documents, reparteixo el correu, reposo ampolles d’aigua…

Jaime: Reparteixo el correu, faig devolucions i les poso al dia a l’Excel.

Què és el millor de treballar?
Jaime: Els diners, la independència i les amistats.

Andy: Poder independitzar-se. Pagar la llum, el gas… Com deia la mare, tenir una feina és la base per poder tenir projectes.

Com va amb els companys?
Andy: M’estimen molt. Quan va morir la mare l’any passat, tots van venir al tanatori. I això demostra que són bones persones.

Jaime: M’entenc molt bé amb tot l’equip i amb els caps. Crec que pensen que faig una bona feina.

 

 

Com va ser l’entrevista per entrar a ”la Caixa”? Molts nervis?
Jaime: No, normal. Com ara, però amb moltes ganes d’entrar.

Andy: Jo ja estava acostumat a entrevistes; he sortit diverses vegades a la tele per parlar de les meves memòries.

A més de treballar aquí, quines coses feu o us agraden?
Andy: He escrit el llibre de memòries Ignorant la síndrome de Down, sobre els drets humans, la vida independent i les coses que m’agraden. I ara n’estic escrivint un altre, els dimarts a la llibreta, i els dijous el passo a ordinador. A més col·laboro a la revista Èxit21 i formo part de l’Assemblea de Drets Humans Montserrat Trueta, que és com es deia la mare, presidenta de l’assemblea i fundadora de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Allà reivindiquem drets essencials com el dret a decidir (amb qui vols viure, a quina hora vols sopar…) o a votar, que per fi s’ha aconseguit. Ah, i vaig a classes de ball amb la meva dona. Que ningú no es pensi que m’estic de braços plegats!

Jaime: A mi m’encanta llegir: Harry Potter, Joc de trons, llibres d’aventures o de terror de Stephen King… I soc culer de tota la vida. Espero que guanyem la Champions, la Lliga i la Copa del Rei. 

I viatjar?
Jaime: M’encanta! A més de per tot Espanya, he estat a França, Portugal, Estats Units, Rússia, Holanda i gairebé tot Europa. Coneixes altres cultures.

Andy: Jo he estat en llocs com Orlando, Lió o Brasil amb la fundació i la meva mare per fer xerrades sobre la vida independent.

La societat està cada vegada més conscienciada sobre la síndrome de Down?
Andy: Abans em deien subnormal o mongòlic. I quan vaig néixer, el metge va dir a la mare que seria un vegetal. És cert que això ja no passa, però tinc uns amics que van marxar a Vinaròs i l’hotel els va denegar la reserva només per tenir síndrome de Down. I també hi ha aquells nois de Cadis a qui no van deixar entrar en un pub. Però això passa perquè hi ha molt desconeixement.

Jaime: Crec que la societat ha canviat i hi ha molts tòpics sobre la síndrome de Down que s’han trencat. Ara ens independitzem, tenim amics, ens enamorem… Hem guanyat drets, tot i que encara ho hem de polir més.

Tots dos teniu parella. Com us vau enamorar?
Andy: Ens vam conèixer de petits per la família i de grans a la fundació. Vaig saber que estava enamorat pels sentiments, que ja no tenen res a veure amb la síndrome de Down. Que no soc de pedra!

Jaime: La vaig conèixer a la Fundació Síndrome de Down i ens vam començar a mirar amb ulls enamorats. Va ser amor a primera vista.

Quin ha estat el dia més feliç de la vostra vida?
Jaime: El dia que vaig néixer, el dia que em van batejar a la catedral de Barcelona, i els dies que vinc a treballar. D’aquí no em trauran ni amb una bomba!

Andy: El dia que em vaig casar. Van venir 80 persones i ho vaig poder compartir amb la mare. A casa tinc l’àlbum de fotos, que em fa molt feliç. I una carta molt bonica i emocionant que em va escriure la mare explicant-me que l’Eva i jo estàvem molt guapos, i dient-me que havia de ser fort i valent. La vida no hauria de tenir caducitat…

Quins desitjos us queden per complir?
Andy: Dedicar-me a les meves memòries. Ara vaig per l’etapa sentimental, però quan acabi vull tenir un enfocament més general, parlar del que pensem a l’assemblea que faria un món més just. I dur a terme els projectes nous de la fundació, com ara el coworking per promoure l’autoocupació [com diu la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat] i ser el meu propi cap.

Jaime: Que tots els nois i noies amb síndrome de Down tinguin els mateixos drets per treballar. Sense barreres.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Clara de Ramon