Agus Morales, un dels reporters més brillants del nostre país, va començar la seva carrera com a corresponsal gràcies a la beca de periodisme de ”la Caixa” i l’Agència EFE, que li va permetre treballar durant un any a l’Índia amb aquesta agència de notícies. Molts quilòmetres i molts reportatges després, Agus és avui dia director de 5W, una revista de “cròniques de llarga distància” en què brilla un periodisme fet amb rigor i, sobretot, un amor immens per explicar històries. Amb el reportatge estremidor “Los muertos que me habitan”, publicat a 5W amb el fotògraf Edu Ponces en el marc del projecte The Backaway de RUIDO Photo, acaba de guanyar el Premi Ortega y Gasset de Periodisme 2019.

Quan va néixer la teva vocació de reporter? Sempre vas voler dedicar-te a explicar històries?
Als vuit anys ja tenia clar que em volia dedicar a escriure, tot i que aleshores no podia distingir entre realitat i ficció. La passió pel periodisme i la literatura sempre m’han acompanyat i també sentia una passió pel que era extraterritorial. Així que, ja des del primer any de la carrera a periodisme, tenia molt clar que volia treballar a fora, com més lluny millor.

Vas ser becari a la beca de periodisme ”la Caixa” i l’Agència EFE. En quina mesura va ser important aquesta beca en la teva carrera?
Va ser molt important perquè estava acabant la carrera i la beca em va permetre estar un any a Barcelona a la secció de política i després un any a la delegació d’EFE a l’Índia, on ja em vaig quedar com a corresponsal durant quatre anys. Una agència és una gran escola de periodisme, perquè al final el periodista d’agència és el que està al peu del canó, el que dona la informació de primera mà. Sempre portaré amb mi aquesta experiència.

 

 

A la revista que vas crear, 5W, hi ha un alt component de denúncia. Creus que el periodisme ha de ser sempre combatiu?
El periodisme és combatiu per definició i 5W és una revista de crònica i fotografia internacional que en moltes ocasions es fixa en la vulneració dels drets humans. També procurem fixar-nos en notícies que estan fora del nostre radar europeu i per això les nostres cròniques provenen de qualsevol part del món. Crec que el periodisme internacional té dos problemes: la xenofòbia i el paternalisme, i són trampes en què s’ha d’evitar caure. Una revista com la nostra aspira a denunciar i aquesta denúncia no és eficaç si no està fonamentada.

Des del mateix fonament de la revista reivindiques les 5 “W” clàssiques del periodisme (Who, What, When, Where, Why: qui, què, quan, on, per què), que sonen com un retorn als orígens de la premsa en plena era d’internet.
Efectivament és una declaració de principis. Tornar a les arrels del periodisme és una de les coses més revolucionàries que hi ha. És evident que ara hi ha nous formats i avenços tecnològics que transformen la professió, però l’essència és la mateixa: explicar una bona història. Hi havia tota una generació de periodistes treballant a l’estranger que creien que hi havia d’haver un espai per a una revista de crònica internacional amb una proposta de periodisme narratiu, on a més la fotografia tingués un paper destacat.

 Ets conscient que aneu a contracorrent del periodisme actual, massa vegades fet de titulars espectaculars però sense rigor?
Hi ha una efervescència que actualment està condicionada per les xarxes socials, que nosaltres també fem servir, evidentment, però també hi ha moltes persones que volen tocar i olorar les coses, i això és una cosa que et dona la crònica. No vull ser pessimista i dir que ara ningú no llegeix, perquè no és veritat. Simplement volem fer el periodisme en què creiem.

És molt difícil portar a terme una empresa així i que sigui rendible. Com ho aconseguiu?
Nosaltres obtenim més del 70 % dels nostres ingressos a través de les subscripcions i les vendes. Pensem que hem de diversificar les nostres fonts de finançament, però creiem que és molt important que la principal provingui de les subscripcions, perquè això et dona independència i també és una manera de restablir la confiança entre el lector i el periodista.

 Has guanyat el Premi Ortega y Gasset de Periodisme amb el reportatge “Los muertos que me habitan”, on expliques la història d’un voluntari de la Mitja Lluna Roja de Tunísia que es dedica a donar sepultura als cadàvers que el mar torna a la platja. Creus que explicar històries des de l’àmbit més personal permet que ens fem una idea més completa de la situació en conjunt?
La matèria prima del periodisme sempre són les persones i en aquest cas vaig veure que explicar la història dels nàufrags al Mediterrani a través dels ulls del Chamseddine podia ser interessant. En un moment en què ningú no es preocupa pels vius, ell es fixava en els morts. Des d’aquest pati del darrere de la migració a Europa, em semblava que paradoxalment era un bon lloc per parlar d’aquest drama. Sovint quan el periodisme parla de les migracions, s’accentua la sensació d’amenaça. Però hi ha molts periodistes que s’estan replantejant la manera d’explicar les coses.

Com planteges els teus reportatges?
Els reportatges són sempre una barreja de planificació i improvisació. Jo acostumo a treballar amb determinats contactes per explicar les històries que m’interessen i a partir d’aquí començo a crear la història. El que no pot ser és que vagis al lloc amb la història escrita per endavant, perquè això no és periodisme. Les històries es van transformant sobre la marxa i potser detalls que no et semblaven importants ho acaben sent. Per mi fixar-me en el detall és fonamental per aconseguir construir una narració. A més, faig servir mecanismes de la literatura, però això en cap cas no ha de suposar que no ho faci amb tot el rigor periodístic que cal.

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Anna Pla-Narbona