Naixem plorant i, si tot va bé, al llarg de la nostra existència experimentem tot tipus d’emocions: alegria, pena, ira, dolor, riure… Saber fer-les desaparèixer no sempre serà fàcil, i la nostra felicitat dependrà de la nostra capacitat per tractar-les i expressar-les correctament. L’exposició “Poètiques de l’emoció”, inaugurada el 7 de febrer passat a CaixaForum Barcelona, proposa un diàleg interessant entre obres d’origen i estil molt divers, buscant, a través d’expressions diferents, punts de contacte inèdits, a vegades sorprenents i sempre enriquidors.

Tot i que està centrada principalment en l’art contemporani, l’exposició recorre 700 anys de la història de l’art, des del gòtic fins a Joan Miró, passant per Julio González, Perejaume i fins i tot el fotoperiodisme d’Enric Folgosa.

Hem pogut parlar d’emocions i de com l’art ens ajuda a entendre-les i canalitzar-les amb la comissària de la mostra, Érika Goyarrola.

Creus que les emocions són les mateixes al llarg de la història o van evolucionant segons els contextos socials i culturals?
Les emocions són biològiques, són reaccions físiques davant de determinats estímuls. Naixem amb emocions, però al mateix temps són culturals i requereixen que les aprenguem, per això van canviant a mesura que passa el temps. Un exemple clar seria plorar: els motius pels quals plorem no són els mateixos quan naixem que quan tenim 50 anys. A l’exposició ho podem veure en les taules gòtiques dels Ploraners i el vídeo The Silent Sea de Bill Viola.

 

 

En quina mesura creus que l’art pot canalitzar emocions que no seríem capaços d’expressar si no existís? Ens permet entendre les nostres emocions i donar-los sortida?
Crec que l’art pot demostrar que les emocions no tenen per què tenir aquesta connotació negativa que massa cops han tingut al llarg de la història. Moltes vegades s’han vist com a debilitats. Quedaven relegades a les dones, els nens, els ancians i els bàrbars. El que pot fer l’art és normalitzar les emocions i mostrar que expressar-les pot ser positiu. Sobre la incapacitat d’expressar les pròpies emocions a través de la parla tenim el vídeo I’m Too Sad To Tell You de Bas Jan Ader, que estetitza les emocions i ens planteja la qüestió de la veracitat de la representació.

Durant la visita a l’exposició has comentat que Darwin considerava que els anglesos no podien plorar, com si fos un senyal de debilitat.
Darwin també deia que les emocions eren universals i que, a més del seu origen biològic, tenien un component cultural. Però és veritat que, per a ell, l’home precisament es convertia en adult quan era capaç de reprimir les seves emocions.

No obstant això, les emocions són clau per desenvolupar-nos: els insectes gairebé no han evolucionat perquè no senten por. Sorprèn que l’autor de la teoria de l’evolució adoptés una postura així…
És que en l’època victoriana estava arrelada la idea que l’home s’havia de mostrar impassible, mentre que l’art, encara que no sempre, tracta de fer el contrari: que patim i captem emocions a través seu. L’art permet que percebem totes aquestes emocions sovint reprimides gràcies a la translació dels sentiments de l’artista cap al quadre, i del quadre, cap a nosaltres.

També comentaves que l’art contemporani sembla haver-se allunyat de les emocions i que s’ha tornat fred i autorreferencial.
L’art ha canviat de funció al llarg del temps. I l’art d’avui dia, en referència a si mateix, massa vegades és accessible només per als coneixedors específics, un cercle molt tancat. Moltes obres contemporànies es poden haver allunyat de la gent perquè incideixen menys en la capacitat que tenen de commoure’ns i d’apel·lar a la nostra sensibilitat. Al final, gran part de l’art, des del seu naixement, ha buscat vehicular emocions, una cosa que està molt clara en el cas de la música. Però, les arts visuals, a partir de principis del segle XX, com que incideixen sovint en un concepte, moltes vegades fan servir llenguatges que no són accessibles al gran públic.

En canvi, a les xarxes socials, a la publicitat o al cine ara veiem emocions molt desmesurades i extremes.
Sí, les emocions s’utilitzen molt en el màrqueting, per exemple, per incidir en el comportament dels consumidors. També són molt presents en l’educació i fins i tot en la política, però és curiós que en l’art actual les emocions sovint s’han oblidat, mentre que havien estat clau al llarg de la història de l’art. Aquesta exposició busca precisament d’omplir aquest forat.

A part de representar emocions, creus que l’art pot arribar a crear emocions que desconeixíem o no sabíem com canalitzar?
Pot ser, i ho veiem a la segona part de l’exposició, on l’emoció es representa de manera metafòrica, a través de la translació de l’emoció al paisatge o l’arquitectura. Crec que aquest conjunt d’obres sí que tenen la capacitat de transmetre’ns aquestes pulsions i experiències diferents, encara que no sapiguem com anomenar-les. Igualment, a la primera part, veiem aquesta funció que tenia l’art religiós de commoure el fidel, d’incidir en la seva fe a través de representacions molt realistes.

Creus que l’art pot prescindir per complet de les emocions?
Sí, hi ha moltes obres que es basen en discursos, conceptes, documents, etc., més que en buscar l’expressió o representació de les emocions. És important dir que això no necessàriament és negatiu. Gran part de l’art del segle XX s’allunya intencionadament dels afectes. Tot i que és veritat que l’experiència estètica sempre és subjectiva, per la qual cosa pot canviar la recepció de l’obra segons l’espectador.

Però l’art ens ha ajudat a legitimar determinades emocions, hem après a expressar-les a través de les obres que hem vist.
És el cas de l’art religiós, que es va encarregar d’humanitzar Déu o els diferents sants o màrtirs. És a dir, que, a través d’aquesta dramatització, l’art ha aconseguit posar-los a la nostra altura. L’art permet normalitzar les emocions que són fonamentals per a la supervivència de l’ésser humà, ja que, entre altres coses, ens ajuden a prendre decisions. Això ho veiem clarament a les fotografies de Colita sobre les manifestacions a Barcelona de la dècada del 1970 o a Maig 1968 de Joan Miró, que posen de manifest que la rebel·lió neix més dels afectes que de la raó.

 

L’exposició “Poètiques de l’emoció”, inaugurada el 7 de febrer, romandrà a CaixaForum Barcelona fins al 19 de maig del 2019, abans d’anar a Saragossa el juny i a Sevilla el novembre.

 

Entrevista: Raúl M. Torres
Fotografia: Rita Puig-Serra