Jordi Sevilla és economista i, entre el 2004 i el 2007, va ser ministre d’Administracions Públiques. A més, és el coordinador i director de l’informe “Reforçar el benestar social. De l’ingrés mínim a la renda bàsica”, publicat recentment per l’Observatori Social de ”la Caixa”. En aquest informe, 10 experts en economia —entre els quals, Jordi Sevilla mateix— analitzen la situació social a Espanya i la capacitat dels ajuts que existeixen actualment per reduir la pobresa i la desigualtat, i recullen propostes pel que fa a la renda bàsica universal.

Quan topes per primera vegada amb el concepte de renda bàsica i què és el que et crida més l’atenció d’aquesta idea?
A mitjan anys noranta, el filòsof i economista belga Philippe van Parijs suggereix la creació d’una renda bàsica al llibre Libertad real para todos: ¿Qué puede justificar al capitalismo (si hay algo que pueda hacerlo)?, i és aleshores quan començo a llegir i reflexionar sobre la proposta i com seria possible articular-la des de l’àmbit de les polítiques públiques. Van Parijs planteja que algú que es mor de gana no pot ser lliure, és a dir, que no es poden prendre decisions lliures si s’està condicionat per la subsistència. A mi aquest concepte m’impacta, perquè entén la llibertat com un dret que cal assegurar i garantir, no tan sols amb lleis o amb votacions, sinó amb mesures de política social.

 

Jordi Sevilla

 

El de la renda bàsica és un concepte que genera molt debat. Creus que s’explica bé quan se’n parla?
Crec que s’explica bé, però s’entén malament, perquè contradiu alguns principis que tots hem assumit des que naixem, entre altres el de “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. La necessitat del treball com a forma de guanyar-se la subsistència és una idea que està molt arrelada a la nostra societat, i la primera vegada que es planteja que la subsistència no ha d’estar lligada necessàriament al treball xoca amb aquests prejudicis que tenim tots. No obstant això, a la societat ja hem anat construint moltes situacions en què es viu sense treballar: els fills que viuen dels pares, les pensions no contributives, els subsidis d’atur. Hem generat espais de relació social en què a determinades persones se’ls atribueixen rendes que els permeten viure, no necessàriament a canvi d’una feina. Quan això ho vinculem a una situació de fill, jubilat o pobre, ho acceptem; que sigui un dret bàsic no vinculat a una necessitat ens costa més.

Parlar de renda bàsica implica parlar de com seran les feines en el futur?
Sens dubte. De fet, si ha recuperat actualitat el concepte de renda bàsica és fonamentalment perquè s’ha obert un ampli debat sobre les feines del futur, sobre la robotització del mercat laboral. És a dir, hi ha persones que es trobaran que la feina que tenien la faran els ordinadors o els robots i això planteja el problema de què fem amb aquesta gent. A una part la formarem i es dedicarà a fer altres activitats que els robots no puguin fer, però no tothom podrà fer això. Per tant, es planteja la necessitat de donar-los un instrument de subsistència, encara que no treballin; és a dir, de separar el dret al treball del dret a la vida.

La renda bàsica contribuiria a fer que hi hagués més justícia social?
Una altra de les fonts que alimenta avui el debat al voltant de la renda bàsica és la que la vincula a la lluita contra la pobresa. Una de les coses que veiem en la societat actual és que la pobresa té noves cares: està apareixent una pobresa infantil, una pobresa juvenil i, sobretot, un rostre femení de la pobresa. I amb les eines tradicionals de l’estat del benestar no n’hi ha prou per combatre-la; per tant, necessitem eines i polítiques noves per a la nova pobresa.

Quins diries que són ara mateix els reptes més importants per, com a mínim, iniciar el debat al voltant de la renda bàsica?
En primer lloc, que reconeguem que tenim problemes nous per als quals no tenim eines. Si reconeixem que la llibertat d’elecció està vinculada als ingressos garantits, podem entrar a discutir les solucions, el què i el com, i després el quant. Crec que moltes vegades hem passat l’arada davant dels bous, hem volgut abordar els debats partint de qüestions com “això quant costa?” o “això qui ho paga?”. Discutim primer quines són les millors solucions.

Quines altres mesures haurien d’acompanyar la renda bàsica en la lluita contra la pobresa i la desigualtat?
Cal recuperar els dos mecanismes que l’estat del benestar va posar en marxa perquè el creixement econòmic es distribueixi entre el conjunt de la societat: d’una banda, la negociació col·lectiva a l’empresa, que equilibra les relacions de força entre treballadors i empresaris; de l’altra, allò que s’anomenava el salari social, en forma de sanitat, educació, pensions i assegurances d’atur. Els últims anys, sobretot per la crisi —però no tan sols—, hem trencat els principis de la negociació col·lectiva i hem aplicat polítiques d’austeritat que han anat retallant la prestació de serveis públics. Hem trencat, en definitiva, els dos canals tradicionals mitjançant els quals es distribuïa la renda i, per tant, la recuperació econòmica —el creixement actual— no arriba al conjunt de la societat perquè el canal està trencat. Recuperar aquests canals forma part d’una estratègia més àmplia, de la voluntat política, per a tots els qui pensem que és positiu i necessari tenir una societat més igualitària i cohesionada.

Quin paper creus que tenen entitats com ”la Caixa” en propostes com la de la renda bàsica?
Hi té un paper fonamental i l’impuls que ha donat per elaborar aquest informe n’és una prova evident. ”la Caixa” i la seva obra social dediquen molts diners a accions socials, és a dir, a complementar (i de vegades substituir) algunes polítiques socials i alguns projectes de lluita contra la pobresa i la desigualtat. Però hi ha un element en què jo inscric l’informe i és que la societat civil ha d’ajudar els polítics a tenir un debat racional i sensat sobre els temes importants, els ha d’ajudar a l’hora d’assenyalar els problemes i trobar solucions, i també ha d’ajudar els ciutadans perquè entenguin de què parlem. Aquesta tasca d’anàlisi, de divulgació i de proposició és una labor que entitats com ”la Caixa” estan fent amb un rigor enorme, posant a treballar juntes persones que pensem de manera molt diferent. En aquest informe som 10 autors i no tots pensem el mateix. Proposem coses diferents, perquè el debat és complex, i contribuir a fer que els debats complexos no se simplifiquin en eslògans és una tasca que entitats com ”la Caixa” estan fent molt bé.

 

Entrevista: María Arranz
Fotografia: Silvia Varela