En què pensa una persona els últims dies o mesos de vida? En les persones que estima? El seu llegat? Deixar lligada l’herència? Deixar de sentir dolor? Segurament. Però també en la pau interior. Busca trobar sentit al que ha viscut. Atendre, potser amb més urgència que mai, la seva dimensió espiritual. És per això que l’Obra Social ”la Caixa” publica el llibre Atenció religiosa al final de la vida, una guia elaborada per experts com el doctor en teologia i director de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós Francesc Torradeflot, pensada perquè els professionals sanitaris (metges, treballadors socials, psicòlegs…) puguin proporcionar una atenció integral a les persones amb malalties avançades de qualsevol credo.

Fa la sensació que la religió és una tema que perd pistonada. Per què durant una malaltia greu o al final de la vida ens en tornem a recordar?
Jo no crec que perdi pistonada. Tothom té una dimensió profunda de l’existència que necessita cultivar. El que passa és que, ara, en comptes d’espiritualitat en diuen qualitat humana. I és clar, la proximitat de la mort és “l’hora de la veritat”, com en els antics westerns. L’hora de posar les coses realment importants en primer lloc.

Què ens dona la religió en aquell moment que no ens pugui donar, per exemple, la filosofia o l’art?
La religió permet que la persona pugui tenir una relació directa amb la saviesa humana mil·lenària més profunda. Els grans textos sagrats són com els savis que, a diferència dels filòsofs, es comuniquen amb un llenguatge molt planer que la gent entén. El que passa és que un milenial potser no els entendrà, perquè són textos plens de creences i mites molt allunyats de la seva realitat cientificotècnica. Però si supera aquest obstacle i és capaç de llegir-los com a poemes, hi trobarà uns textos molt suggeridors. I sí, la religió s’assembla molt a l’art. A les cerimònies funeràries dels no creients, ateus o agnòstics, la major part dels textos que s’hi citen són d’artistes, poetes, escriptors… A través de l’art tenen una paraexperiència religiosa laica.

 

 

Aleshores, per a tu, l’atenció a persones en aquesta situació no és completa sense un servei espiritual?
No. Fins i tot l’OMS està a punt de canviar la definició de salut per incorporar-hi explícitament la paraula espiritualitat. I l’Obra Social ”la Caixa” va veure molt de pressa que al seu Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades feia falta alguna cosa més que el servei psicològic, encara que sigui fonamental i molt necessari.

I com arriba una persona malalta a rebre aquest servei espiritual? Qui li pregunta de quina religió és? Com és el protocol?
Els professionals dels centres de salut informen el pacient que té dret a aquest servei. I si hi està interessat, es posen en contacte amb els professionals o voluntaris que treballen en l’acompanyament espiritual de la seva confessió. Els que hi tenen més accés són els catòlics (gràcies a un concordat entre Església i Estat) i després protestants, jueus i musulmans, que van signar acords el 1992. Hi ha minories religioses —sikh, hindús, testimonis de Jehovà— que no tenen aquest servei per defecte, però que el poden demanar. Aleshores l’hospital truca a la Direcció General d’Assumptes Religiosos i demana un líder religiós que els acompanyi.

També se’ls dona el llibre del que has estat coordinador amb Xavier Sobrevia. Una obra força pionera.
Sí. És una guia interreligiosa que es troba a internet i que es pot demanar en versió física. Jo no vaig tenir mai la possibilitat de llegir un llibre com aquest! I ara, per primera vegada a la història de Catalunya i Espanya, està disponible de franc per a qualsevol persona.

Cada capítol està dedicat a una religió i en cada un s’explica, amb molt rigor (la llista d’experts participants és important), com afronta aquesta religió la malaltia i la mort. Què tenen totes en comú i en què es diferencien?
En comú: totes busquen el benestar de l’ésser humà. I a l’hora de la mort, totes busquen paraules sàvies que li donin sentit. Al llibre incloem diversos textos de cada tradició que jo recomano llegir encara que no siguin del teu credo, i encara que no tinguis cap malaltia avançada! I les diferències es troben en on posa cadascuna l’accent: el cristianisme, en l’amor, la caritat i la misericòrdia; el budisme, en la saviesa i el coneixement; les religions xineses com el confucianisme i el taoisme, en la natura, l’espontaneïtat i la comunió orgànica amb l’univers… Totes ho tenen tot, però el que subratllen és diferent.

Tu ets un gran defensor del diàleg interreligiós. Diries que avancem o que anem enrere?
Ara ens trobem en una cruïlla, I segons el que fem, anirem cap a una societat de tolerància, respecte i llibertat o cap a la destrucció del planeta. I no ho dic jo, ho diuen les Nacions unides: “Si no cultivem la interculturalitat i la posem a dialogar, anirem cap a l’extinció de la raça humana”. Les persones han d’entendre que el diàleg no és perquè ningú es converteixi a una altra religió, sinó per fer conèixer més la pròpia.

Tornant al llibre, per què l’hauria de llegir una persona que estigui a punt de morir?
Perquè li dona accés a una cosa que no es pot verbalitzar: la dimensió absoluta de l’existència. Òbviament, cap d’aquests textos aconsegueix dir, tots insinuen, suggereixen… Has de mirar cap a on apunten per accedir a aquesta dimensió absoluta més enllà del llenguatge i la raó.

Què és el que més busquem les persones en aquests últims moments?
Humanitat, tendresa i vida més enllà de la mort, una vida que no es perdi. Fixa’t que fins i tot per als ateus hi ha una immortalitat, perquè després de la mort queda el record de qui se’n va, o sigui, que hi ha una certa creença en la immortalitat del que mor: l’empremta.

 I què consideres que és el millor que et pot passar al final de la vida, espiritualment parlant?
Que no pensis massa en tu mateix. Ni que et fa mal el peu ni que l’infermer no t’ha portat el sopar. Si ets capaç d’arribar a aquesta etapa final amb una actitud de generositat, viuràs per sempre.

D’acord, ni en el peu ni en el sopar. Aleshores, en què ens centrem?
En tot i en res. En cada instant que vius, perquè és etern. Si hi ha una planta al balcó de casa i tu la veus des de la cadira de rodes, fixa’t en les fulles de la planta i fes que siguin tota l’eternitat. Si ets capaç de fer-ho, no t’angoixes ni et deprimeixes. Te’n vas en pau.

Com t’agradaria que fossin els últims moments?
M’agradaria estar tan pendent de la vida que no m’adonés que m’estic morint.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia: Laia Sabaté