Quan parles amb algú que mostra la mateixa desimboltura a Harvard que a El Hormiguero i explica neurociència citant Machado, pots sospitar que et trobes davant d’un geni. Però quan descobreixes que està aconseguint que milers de persones de totes les edats millorin la seva salut cerebral, la sospita es converteix en convicció: Álvaro Pascual-Leone està fent del món un lloc millor amb la feina que du a terme al Barcelona Brain Health Initiative (BBHI), un projecte de l’Institut Guttmann amb el suport de l’Obra Social ”la Caixa”, i això el converteix en un científic que tothom hauria de conèixer, per molt que a ell li sobri el vostè i, fins i tot, el reconeixement dels seus càrrecs.

Catedràtic de neurologia de l’escola mèdica de Harvard i director científic del BBHI. Alguna cosa més?
No, això és prou llarg.

Per què et vas fer neuròleg?
Em fascinava esbrinar per què els humans som com som, per què ens enamorem, per què ens apassionem per una feina… Aquesta mena de coses. Vaig pensar que el millor que podia fer aleshores era estudiar filosofia, però els pares em van dir: “Potser si estudies medicina et serveix també per menjar”.

I et vas convertir en científic. Un científic humanista.
Exactament. Ajudar la gent m’omple de satisfacció.

Què us va portar a crear el BBHI?
Els neuròlegs necessitem un canvi d’enfocament. Fins ara, hem desenvolupat eines per diagnosticar i tractar malalties neurològiques, però ens hem oblidat de la prevenció! La motivació del BBHI és aconseguir un enfocament basat en la salut, no en la malaltia. I descobrir quins són els marcadors que caracteritzen un cervell sa.

 

 

Un dels grans descobriments del projecte és que tenir un propòsit de vida és la clau per mantenir la salut cerebral.
Sí, i el que és important és que aquest propòsit transcendeixi. Que no sigui “em vull fer ric”, sinó “em vull fer ric per donar-ho als fills” o “per donar-ho als pobres i que n’hi hagi menys”.

Entesos, sense un propòsit el cervell s’atrofia. Però si després d’una època en blanc tornes a trobar un objectiu vital, el dany cerebral es reverteix?
Sabem que el cervell és intrínsecament plàstic i que podem guiar aquesta plasticitat; per tant, mai no és massa tard. Si, per exemple, una persona que acaba de tenir nets s’ha “reconnectat” a la vida, això li millorarà el funcionament cerebral i, en conseqüència, la salut general.

Mens sana in corpore sano.
I al revés! Però deixa’m aclarir tres coses. Una, Machado tenia tota la raó, “el final no és la meta, és el camí”; no parlem de fer realitat el propòsit, sinó de tenir-lo. Dues, el propòsit vital pot variar, perquè la vida canvia i el cervell també. I tres, mantenir el cervell sa no és evitar que envelleixi, sinó fer que funcioni de la millor manera possible a l’edat que tinguis.

Quins canvis es produeixen al cervell quan envelleix i hem d’acceptar?
Les connexions entre neurones es fan més distants. La part dolenta és que et costa més recordar coses concretes, com ara que això es diu clip. La bona és que ara ets capaç de pensar que a aquest clip li pots donar un ús diferent al de l’oficina, o que et pot portar a recordar alguna cosa que et va passar una vegada amb un clip. És a dir, perds l’aprenentatge “pròxim” però guanyes el que els americans anomenen “veure la big picture”.

Per mantenir la salut cerebral, al web doneu una llista de mals hàbits: fumar, dormir poc, passar-se amb el sucre o la sal… Per què no parleu de l’alcohol?
Perquè hi ha dades que suggereixen que en petites dosis pot ser bo per al cor i les coronàries i, per tant, per al flux cerebral. Ho volem estudiar perquè encara no ho tenim clar.

Però sí que deixeu clar que la rutina és dolenta.
Per mantenir un cervell plàstic, vibrant i sa cal posar-li nous reptes. Per exemple, per a mi llegir o parlar amb gent no és un repte cerebral. Per a mi un repte és… aprendre a ballar tango. Això m’activa el cervell.

També aconselleu cultivar les relacions interpersonals. Serveixen les xarxes socials?
Sí. Gràcies a la feina de molts professionals com Barabási hem après que causen un impacte real al cervell. A més, tindrem un cervell més sa si ens envoltem de persones que estan sanes, amb gent optimista ens tornem més optimistes… Però això a Espanya ja ho sabíem: “Digues-me amb qui vas i et diré qui ets”.

I podem saber si el nostre cervell està bé, sense necessitat de col·locar-nos tots aquests fils que poseu als voluntaris del BBHI?
Sincerament, crec que no. La gent et pot dir “Et veig bé”, però això és com si dius que el teu cotxe està bé perquè corre a 120 per l’autopista, quan potser està perdent oli i aigua i està a punt de parar-se. Hi ha malalties cerebrals discapacitants que es comencen a desenvolupar 15 anys abans de tenir-ne símptomes. Per això s’ha de mirar “a sota del capó”, per veure com ho està fent el teu cervell per permetre’s funcionar així.

Tornant als voluntaris. En demanàveu 3.000 i n’han vingut 4.500! Encara n’accepteu més?
Hi ha hagut una resposta espectacular. Aquestes coses acostumen a trigar sis o set anys, i gràcies a la gent hem pogut obtenir resultats en un any i mig! Però sí, continuem acceptant voluntaris, que, per cert, aprenen un munt de coses sobre el cervell que els són molt beneficioses.

Creus que, a partir dels vostres descobriments, ja esteu aconseguint que el nostre cervell es mantingui sa amb l’edat?
Sí, això ja està passant. La nostra iniciativa contempla que els estudis es converteixin en intervencions. Perquè, quan saps què cal fer per estar sa, el repte és fer-ho. Repetir-ho individu per individu. I tot i que no puguem tenir un entrenador de salut cerebral per persona, que seria ideal, sí que podem arribar a tothom utilitzant tecnologia guiada pel coneixement d’un equip de professionals. Això sí que és factible i és ara la nostra meta.

 

Entrevista: Ana Portolés
Il·lustració:
David de las Heras