És capaç de mantenir la passió per les motos tot i que una d’elles, “en una corba absurda, a 50 km/h”, el va deixar en una cadira en rodes el 2007. Però a Jose Coronado, de 42 anys, no se’l venç tan fàcilment. Va canviar les motos pel tenis de cadira, i quan no està jugant sobre la terra batuda del Real Club de Polo de Barcelona o per les pistes d’Europa, és als despatxos organitzant el primer torneig internacional de tenis en cadira de rodes, la segona edició del qual es disputa a Barcelona del 27 de juny a l’1 de juliol, amb l’Obra Social ”la Caixa” entre els seus patrocinadors. El Jose dedica la resta del temps a l’Héctor i l’Adriana, els seus bessons de cinc anys. La canalla i el tenis fan que el somriure del seu rostre sigui tan ample, o més, que abans de l’accident que li va canviar la vida o, com diu ell, que li’n va donar una segona.

Com va arribar el tenis a la teva vida?
Vaig conèixer l’esport adaptat durant el procés de rehabilitació que vaig fer a l’Institut Guttmann, poc després de l’accident. Un dia vaig anar amb la meva dona al campionat d’Espanya, vaig veure com competien els jugadors i vaig flipar amb la manera com movien les cadires i com tornaven la pilota. Des de la tanca no podia deixar de mirar-ho, i la meva dona em va dir: “No em diràs que ara vols ser tenista?”. I sí, ara soc aquí, competint des del 2010.

I com que no en vas tenir prou, vas decidir muntar un torneig de tenis.
Sí, perquè sempre que viatjava per competir em passava el mateix. Em preguntaven d’on era i quan els responia que era de Barcelona, tothom m’elogiava i em deien que els encantaria venir. I jo em preguntava: “Per què no hi ha cap torneig internacional de tenis de cadira a la ciutat?”.

 

 

I com ho vas aconseguir?
Paral·lelament, havia conegut Johan Cruyff en un esdeveniment de pàdel. Ell em va ajudar a finançar-me per competir el primer any. Bé, en realitat em va dir: “T’ajudo un any i després serà cosa teva demostrar si vals o no vals”. Després em van fer ambaixador de la Fundació Cruyff, que també em va concedir una beca per estudiar un màster en gestió esportiva. Allà vaig adquirir els coneixements de màrqueting i finances i vaig començar a idear el torneig, que va començar sent un treball del màster. Alguns professors em deien que el projecte era molt interesant i que l’havia de tirar endavant. I l’any passat se’n va fer la primera edició. 

Sembla que des del moment que et vas quedar en cadira de rodes vas començar amb la raqueta, però com va ser realment aquest procés de reinventar-te?
Començar una nova vida no és fàcil. Un dia et despertes a l’hospital i no et sents les cames. I penses: “Ostres, i ara què serà de mi?”. Al principi tens molta por i creus que et convertiràs en un inútil, que et quedaràs en un llit per sempre. Després t’adones que no és així. També hi ha un període de ràbia en el qual et preguntes: “Per què a mi?”. Però intento pensar en positiu. Sí, em podria haver tocat una lesió millor, però també una de pitjor. Amb aquesta anàlisi de pensar que havia tingut molta sort, que només anava en cadira de rodes i que no passava res, me’n vaig anar sortint. I després, amb la rehabilitació va arribar el tenis, que em va fer més fort i em va millorar l’autoestima. Va ser un encert utilitzar el tenis com a forma de rehabilitació i d’inclusió social.

És un esport una mica solitari per ser una teràpia.
Sí, però també et permet espavilar-te, perquè has de viatjar tot sol per Europa i guanyes en autonomia. Vaig provar el bàsquet, però vaig rebre tant que vaig pensar que no era per a mi. El tenis també és dur, des d’un punt de vista tècnic, físic i mental. Però a mi em motiva, tot i que de vegades ho passo fatal en un partit de dues hores i mitja perquè, a diferència d’altres esports com la natació o el córrer, estàs sol, tot i que a l’altre costat hi ha un individu que no t’ho posarà fàcil. Després, fora de la pista, hi ha molt bon ambient entre els esportistes. Tinc molt bons amics en el circuit.

També has guanyat títols en dobles…
És més agraït. Quan un es troba fluix, l’altre pressiona. Quan es guanya, la satisfacció és més gran; quan es perd, tens un consol. I també és més espectacular, perquè els intercanvis són més llargs, i de vegades fins i tot podem arribar a xocar, quan la pilota cau al mig de la pista i tots dos anem a buscar-la alhora. És divertit.

T’estimes més organitzar un torneig o jugar-lo?
Prefereixo jugar-lo, però muntar-lo té una motivació al darrere: la de complir el meu somni de fer conèixer el tenis de cadira de rodes. És molt espectacular i agrada molt. S’ha d’ensenyar a tothom. La feina d’organitzar-lo és dura i genera molt d’estrès, però quan comences a rebre felicitacions de jugadors, públic, institucions, etc., és molt gratificant. Quan la competició s’acabi, continuaré ocupant-me de l’organització. Tinc el deute moral de tornar al tenis el que m’ha donat. Vinga, vine al torneig i porta-hi els col·legues!

Quines altres passions tens fora del tenis?
Avui en dia, sobretot, els meus fills Héctor i Adriana, bessons de cinc anys, que creixen massa de pressa. Vull gaudir de la família. No ha estat possible que s’aficionin a la raqueta. Ell fa judo i ella, gimnàstica rítmica. El tenis no els agrada.

No sembla que anar en cadira de rodes t’hagi fet menys feliç.
Soc 100 % feliç. Exactament igual de feliç que ho era abans de l’accident. O fins i tot una mica més. Tot el que tinc és gràcies a la cadira de rodes. Si soc aquí i organitzo aquest torneig és gràcies a la cadira de rodes. Jo he viscut dues vides. Una abans i una altra assegut. Per descomptat que m’estimaria més caminar, perquè tot seria més fàcil, però aquesta experiència m’ha ajudat a centrar-me en el que realment és important.

 

Entrevista: Germán Aranda
Fotografia: Rita Puig-Serra