Victoria Santiago és gitana. Té 22 anys i en fa tres que està casada amb el noi que ha estat la seva parella des dels 13. Semblaria, si ens deixem endur pels tòpics, que ha seguit els passos inevitables de les dones del barri malagueny on es va criar: deixar d’estudiar, formar una família de molt jove i col·laborar amb la seva gent en la venda ambulant. Però en un regateig magistral al destí, resulta que la Victoria s’ha convertit en una estudiant de 4t de Traducció i Interpretació a la Universitat de Màlaga i fa xerrades de motivació a altres adolescents de la seva comunitat.

Arriba en cotxe i demana perdó perquè el trànsit a Màlaga és “horrorós a aquestes hores”. Som a la Facultat de Filosofia i Lletres de la capital de la Costa del Sol i la Victoria Santiago es passeja amb familiaritat pel campus. Té un aspecte poderós, d’estrella de trap flamenc (sabatilles i dessuadora, abric de lleopard, brillants a les orelles…), però, sens dubte, el més potent d’aquesta estudiant de 4t de Traducció i Interpretació és el discurs.

Va arribar a l’adolescència i va deixar d’anar a l’institut; va començar a freqüentar les amigues que ja feia temps que no parlaven de classes ni de matèries escolars, sinó de nois, de bodes prematures i de feines al mercat ambulant. Fins que un dia va aparèixer a la seva vida el Tío Plantón, el professor gitano que li va canviar la vida. Era el seu tutor a les classes de suport que li va oferir el programa CaixaProinfància. Una trobada providencial que la va marcar per sempre. Predestinada a la venda ambulant, ara prepara l’ingrés a un màster que cursarà l’any que ve a la Universitat de Granada.

 

 

Com era la teva vida abans de contactar amb la Fundación Secretariado Gitano i entrar al programa CaixaProinfància?
La meva mare mai no ha anat a escola i el meu pare no té estudis superiors, es dedica a la venda ambulant. No obstant això, mai no em van permetre faltar a classe. El que passa és que anava creixent i totes les amigues del barri ja pensaven en tot menys a estudiar: les nenes aleshores es prometien, es casaven i es posaven a vendre al mercat ambulant. Vaig començar a faltar a classe, ho suspenia tot…

I aleshores, com es va arribar a produir el canvi?
Ha estat un procés. I en aquest camí hi ha hagut alguns fets que han estat màgics, cops d’atenció. En primer lloc, em vaig emparellar amb 13 anys, una mala notícia per a la meva família, que volia que em formés. Tot i això, el destí em va voler donar un xicot que estudiava. Feia 4t d’ESO, quan ningú en el nostre ambient no tenia ni tan sols el graduat escolar. Gràcies a ell i a l’institut on anava vaig arribar a la Fundación Secretariado Gitano. I allà vaig trobar un professor a qui jo anomenava el Tío Plantón. Em feia classes de matemàtiques per buleries, m’ensenyava paraules en caló i em va ensenyar a estimar-me i a fer-me pensar que podia fer el que em proposés. Va ser l’impuls definitiu.

Tanmateix, no has protagonitzat cap ruptura radical amb la teva família ni amb els teus costums: et vas casar amb 19 anys segons el ritu gitano.
No m’ha calgut, els meus pares em donen suport i el meu marit forma part absolutament del meu desenvolupament personal. Ara és llicenciat en Filologia Clàssica i els dos estem pensant a mudar-nos a Granada el curs que ve per fer-hi un màster. És curiós, perquè ell, que em va portar a estudiar, ho va deixar de sobte al batxillerat. Tots els seus amics treballaven en la venda ambulant i manejaven alguns diners, i ell va començar a anar al mercat ambulant amb el seu pare. Però una nit vaig tenir amb ell una conversa molt profunda: no em podia deixar a l’estacada en el moment en què jo havia començat aquell camí… I aquí estem (somriu).

Et consideres una excepció dins la vostra comunitat?
Bé, m’hauria d’haver casat aproximadament als 14 anys… En el meu món no està ben vist estar tant de temps emparellats, ni trigar tant a tenir fills. Jo m’he casat als 19 i encara no tinc fills. En aquest sentit sí, som una excepció, però les nostres famílies ens respecten. Potser tenim una cultura més conservadora, aferrada a les tradicions, però jo em sento totalment lliure i estic ajudant altres persones a ser lliures. Els estudis m’han donat llibertat i independència.

Ara et dediques a fer xerrades a joves que han passat per situacions similars a la teva.
És que una de les coses que m’impulsen és sortir al món i que em vegin. Quan vaig als instituts i veig les cares de les nenes se m’il·lumina l’ànima. És supersatisfactori: algú els ha de dir, en persona, “soc dona, soc gitana, però he agafat les regnes de la meva vida”.

 

Text: Amalia Bulnes
Fotografia: Jesús Chacón