El 2019 ha estat un gran any per a la lluita contra el VIH. S’han aconseguit grans fites. A l’abril, el cas de l’anomenat “pacient de Londres” va confirmar que el virus es pot eliminar per complet del cos d’una persona. El juliol, l’OMS va actualitzar les guies de tractament per a tot el món. I, al novembre, va entrar en vigor al sistema sanitari espanyol l’administració d’un mètode de prevenció amb una eficàcia superior al 90 %. En parlem amb la doctora María Salgado, investigadora en el grup de Retrovirologia i Estudis Clínics (GREC) d’IrsiCaixa, centre que ha tingut un paper clau en totes aquestes fites.

Quin és l’estat actual de la sida a escala global?
Avui dia hi ha 38 milions de persones que viuen amb la infecció al món. En l’últim any, s’han detectat aproximadament més de 2 milions d’infeccions per VIH. I al nostre país, durant l’últim any s’han arribat a diagnosticar 9 casos al dia. Aquesta xifra és encara molt alta, i a més es produeix en persones molt joves.

Quines són les poblacions més afectades?
Varien molt depenent del lloc. A l’Àfrica subsahariana, per exemple, la infecció és més freqüent en dones, aproximadament un 60 %. A Espanya, és molt més freqüent en homes, aproximadament un 90 %. Aquí es veu una major associació amb homes que tenen sexe amb homes.

 

La doctora María Salgado, investigadora del sida

 

Com ha canviat la realitat dels pacients amb VIH en els últims anys?
Ha canviat de forma radical. Fa poc més de dues dècades, les persones que s’infectaven tenien poca esperança de vida, la mortalitat era molt alta. A partir de l’any 1996, es va iniciar l’anomenada “teràpia d’alta intensitat” i va començar a disminuir el nombre de morts, fins al punt que avui dia les persones amb VIH poden fer vida normal i la seva esperança de vida és molt similar a la d’una persona que no té el virus.

Parla’ns del “pacient de Berlín”, la primera persona curada de VIH. Què va suposar per a la comunitat investigadora?
Va ser molt important perquè va ser la prova de concepte que el VIH es podia curar. Era una persona VIH positiva a la qual van detectar un limfoma. A causa d’aquesta malaltia, li van fer un trasplantament de cèl·lules mare l’any 2007. La particularitat va ser que es va buscar un donant amb cèl·lules que tinguessin una resistència natural al VIH, de manera que, després del trasplantament, el pacient també tindria totes les cèl·lules del cos resistents al VIH. Avui, 12 anys després, el pacient continua sense tractament antiretroviral i no se li ha tornat a detectar el virus a la sang. A partir d’aquest cas, van sorgir un gran nombre de recerques al món per poder dur a terme l’erradicació de la malaltia.

 I aquest any ha arribat la notícia del “pacient de Londres”, vinculat al seu grup de recerca a IrsiCaixa…
El cas és similar. A ambdós pacients se’ls va fer un trasplantament d’un donant que tenia una mutació al gen CCR5. Aquest gen genera una proteïna que es troba a les nostres cèl·lules i que el virus fa servir com a porta d’entrada per infectar la cèl·lula. Quan hi ha aquesta mutació, les cèl·lules no tenen aquesta proteïna i el virus no pot entrar. En el cas del pacient de Londres, en molt menys temps, poc més d’un any i mig, hem vist que, després del trasplantament, en interrompre el tractament antiretroviral, el virus no ha tornat a aparèixer.

Han passat 12 anys entre un cas i un altre. Per què tant de temps?
Això és perquè és molt complicat trobar aquest tipus de donants i també per l’alt risc per al pacient que comporta fer un trasplantament de cèl·lules mare. De fet, aquesta intervenció només es fa per tractar una malaltia hematològica, i només en els casos en els quals no hi ha una alternativa terapèutica. Per aquesta raó, el trasplantament no es pot aplicar a la gran majoria de persones que tenen el VIH.

Com veus la recerca de cara al futur?
Els tractaments antiretrovirals fan que tinguem una infecció crònica, però que no s’arribi a tenir una malaltia. Eviten que el virus es multipliqui activament i es transmeti a d’altres persones. Però no curen la infecció, perquè el virus és capaç d’integrar el seu ADN en el nostre. Roman adormit, latent i, quan el tractament antiretroviral s’interromp, es torna a multiplicar i el tornem a detectar en sang.La nostra recerca busca eliminar el virus amagat al nostre organisme perquè finalment puguem arribar a curar i erradicar la infecció. Com que el trasplantament de cèl·lules mare no és viable per a la majoria de persones VIH positives, el nostre objectiu és buscar un altre tipus de teràpies que, fent servir tot el que hem après amb els trasplantaments, puguin arribar també a curar el VIH però d’una forma escalable a la majoria dels pacients. També es treballa en vacunes preventives, terapèutiques, en teràpia gènica… hi ha molts fronts actius.

Un altre camí és la prevenció?
Per descomptat. Des del novembre ja s’està administrant a Espanya el tractament antiretroviral per prevenir el VIH, l’anomenada teràpia preexposició (o PrEP). Aquesta teràpia es dona a persones que són VIH negatives, però que tenen risc d’infecció per diverses raons. S’ha demostrat que és molt útil en moltes ocasions per poder prevenir noves infeccions, i és una gran sort que per fi se n’hagi aprovat l’ús a Espanya. Paral·lelament, s’està lluitant per aconseguir un dels grans reptes a escala mundial per posar fi a l’epidèmia de sida, l’anomenat “90-90-90”. L’objectiu és aconseguir el 2020 diagnosticar el 90 % de les persones infectades, que el 90 % diagnosticat rebi un tractament continuat i que un 90 % d’aquest tractament sigui efectiu i arribi a suprimir el virus. Si ho aconseguíssim, sabem que s’arribarien a disminuir en gran nombre els nous casos.

 

Il·lustració: Marc Pallarès