Quan la mare tornava de treballar després de tot el dia al magatzem de cebes, els tres germans de l’Ahlem Smaoun ja dormien. Des dels 12 anyets, ella es dedicava a portar-los a l’escola, recollir-los-en i fer d’adulta fins i tot abans de l’adolescència. La mare, separada, no podia fer altra cosa per poder pagar casa i menjar per als quatre petits. Però l’Ahlem recorda, a banda de quan tornava la mama, un moment de respir que la va acompanyar durant tota la infantesa, un lloc on es podia distreure perquè hi havia més ulls per cuidar els seus germans i, sobretot, hi havia també algú per cuidar-la a ella, escoltar-la i ajudar-la a estudiar. Aquest lloc era l’Associació Xaloc Russafa, de València, una de les entitats col·laboradores de CaixaProinfància, que a començaments d’aquest 2020 va premiar la trajectòria de l’Ahlem en els Reconeixements CaixaProinfància de València, en la categoria d’Èxit Educatiu. Avui, Dia Mundial de l’Erradicació de la Pobresa, volem fer valer històries com la de l’Ahlem i l’ajuda d’entitats com Xaloc que van permetre que, malgrat les dificultats, ella aconseguís estudiar un curs d’auxiliar d’infermeria.                     

Com recordes la infantesa?
Va ser complicada. Als 12 anys, els meus pares es van separar i això per a mi va ser un canvi sobtat i molt gran. La mare es va haver de posar a treballar, se n’anava a les cinc del matí i de vegades tornava a les deu del vespre d’un magatzem de cebes. Quan ella arribava, els meus germans petits ja dormien. Jo els havia de llevar, donar-los l’esmorzar, portar-los a escola i després jo marxava a l’institut. I és clar, era molt difícil trobar temps per estudiar. 

I no tenies mai cap respir?
Doncs a l’associació Xaloc em podia deixar anar. Allà m’animaven a estudiar, però sempre em deien “tu, el que puguis” o “a poc a poc”, sense pressionar-me. A més, era un lloc on sempre m’escoltaven i on podia descansar una estona de tenir tots els sentits posats en els meus germans, que també hi feien activitats. D’una banda, em permetia estudiar, i de l’altra, els divendres feia taller més de lleure, cuina, assemblees per conèixer-nos millor, jocs… Van passar moltes persones diferents per l’associació, però totes em van tractar sempre molt bé i em van ajudar molt.

 

Caricatura de Ahlem Smaoun

 

I vas aconseguir avançar en els estudis?
Sí, i no he repetit mai cap curs. Vaig estudiar formació professional de grau mitjà d’auxiliar d’infermeria i ara m’agradaria fer un grau superior d’higiene bucodental i més endavant la carrera d’odontologia. Estic treballant en una residència de gent gran i, tot i que ha estat dur, durant la pandèmia no hem tingut cap contagi ni cap mort per coronavirus. 

Amb 19 anys es pot dir que ja tens un màster en cuidar. Creus que hi ha influït la feina de CaixaProinfància en aquesta vocació?
Sí, crec que hi està molt relacionada, de fet jo volia ser educadora social o educadora infantil, però em vaig adonar que m’agradava més la sanitat, la ciència, i em vaig decantar per la infermeria. Això sí, també he fet de voluntària de la fundació en fer-me gran. 

S’ha de ser valent per deixar-se ajudar?
La mare va acceptar aquesta ajuda perquè li van donar confiança, de fet sempre ens han ajudat. Va pensar que podria sortir bé si ens deixàvem ajudar, i va ser així. Xaloc era com una segona família per a nosaltres. 

Què et suggereix la paraula superació?
Jo. La mare i jo. És una paraula que em fa pensar en la mare perquè juntes hem aconseguit tirar endavant, donant-nos suport l’una a l’altra, Quan es va separar estava molt malament, i jo, ben petita, ja l’ajudava i l’animava. I sense ella jo tampoc no hauria pogut tirar endavant. Ella arribava de vegades molt cansada de la feina, amb dolors cervicals que no la deixaven dormir. Ella és molt valenta malgrat que té mil problemes. I ho ha tirat tot endavant. 

I la paraula solidaritat?
No sabria explicar-la, però em recorda Xaloc. Sempre han estat molt solidaris amb nosaltres. 

Una última per acabar: felicitat
Ara, el present, perquè mai abans no havia pogut fer el que em venia de gust. Pràcticament em vaig quedar sense adolescència i ara tinc una feina i més temps per a mi mateixa. La mare va acabar aconseguint una feina amb menys hores, i els meus germans s’han anat fent més grans (16, 13 i 9 actualment). Ara soc feliç.

 

Entrevista: Germán Aranda
Il·lustració: Marc Pallarès