Aprofitant que moderava un debat sobre la desnutrició infantil en situacions d’emergència, dins del projecte MOM de ”la Caixa” i l’ACNUR, vam mantenir una xerrada a CaixaForum Barcelona amb Gemma Parellada, corresponsal a l’Àfrica per a El País i per a la versió en espanyol de mitjans com la CNN i Ràdio França Internacional. Aquesta jove i brillant periodista catalana es va instal·lar a l’Àfrica tot just acabar la carrera, disposada a fer caure clixés sobre aquest continent, i ara fa més de 15 anys que ofereix una nova i enriquidora visió sobre els africans.         

Sempre vas voler ser periodista?
A mi sempre m’ha agradat escoltar, llegir i escriure i, de fet, jo somiava amb ser escriptora. Sempre he estat en contacte amb la realitat i sempre m’ha agradat escoltar històries i explicar-les, així que vaig estudiar Periodisme. La curiositat pel que passa al meu voltant ha estat el meu motor des de ben petita: quan hi ha alguna cosa que no entenc, necessito saber per què.

A això respon la teva decisió d’instal·lar-te a l’Àfrica?
Durant la carrera em vaig interessar molt per Amèrica Llatina i Àfrica. Mentre estudiava vaig descobrir a través d’una professora el que estava passant al Congo, on tenia lloc la pitjor guerra del món davant de la indiferència general. Vaig començar a buscar informació i em vaig adonar que ho havia de buscar tot a la premsa anglesa o francesa. Em vaig demanar: com pot ser que no sapiguem res de la pitjor guerra del món, amb tants actors implicats? Al final, vaig decidir que havia d’anar a veure què estava passant, i vaig marxar.

 

Gemma Parellada, periodista y moderadora de una charla sobre desnutrición infantil

 

A Europa s’acostuma a associar sempre Àfrica amb la fam, els conflictes, etc. Volies mostrar que Àfrica és més que això?
El primer que cal fer és canviar de xip i aparcar la condescendència, que és inconscient, però omnipresent. Cal obrir la porta a tota la informació africana perquè l’única manera que tenim de connectar amb un altre poble és conèixer-ho. A més, el desconeixement genera por, rebuig, racisme… Per això crec que el primer pas és informar millor, amb un flux constant, i considerar que no és un continent menys important que els altres.

Quina va ser la teva primera feina?
Quan vaig acabar la carrera vaig anar d’aquí cap allà; primer, al Senegal, on vaig cobrir la guerra de Casamance, un conflicte de baixa intensitat. Ho vaig fer per provar-me en tots els sentits: com gestionava la por, com m’ho manegava tota sola, com feia servir els contactes, com era això de publicar… Més tard, vaig anar al Congo per cobrir les primeres eleccions de la seva història, el 2006. I mentre hi era, l’agència EFE em va proposar un lloc d’editora a Sud-àfrica, on vaig estar vivint durant set anys, el primer any per a EFE i després la resta ja com a freelance.

El fet de ser europea i dona té alguna incidència a la feina?
La veritat és que m’ha afectat més el masclisme aquí que allà. És veritat que és una cosa que sorprèn i saps que en zones de conflicte corres un risc afegit. Cal saber gestionar aquests riscos i mirar de minimitzar-los. Jo tinc la sort de treballar sempre amb gent local, i hi confio molt, perquè crec que has d’adoptar el sentit comú del lloc al qual vas. Hi ha casos, per exemple, quan parles amb certs líders religiosos, en els quals l’interlocutor no et mira a la cara, però això ho accepto mentre m’expliqui alguna cosa. En realitat, el fet de ser dona m’ha arribat a ajudar, perquè no et veuen com un perill i parlen més fàcilment amb tu.

Què t’ha aportat Àfrica a tu personalment?
Ara mateix, Àfrica és la meva vida. És on he passat tota la meva vida adulta. Allà hi tinc els amics, la feina, la comunitat, tot… L’adaptació no va ser gaire complicada, són societats molt obertes, almenys on jo he viscut: Johannesburg, Abidjan i Goma, a l’est del Congo. Fins i tot en els contextos més durs, la gent s’ajuda més perquè creix l’instint d’ajuda mútua.

La teva experiència a Àfrica t’ha fet canviar el punt de vista sobre Europa?
Jo ara veig el món d’una manera molt diferent, ja el veig des del punt de vista africà. Sovint anem a Àfrica amb una actitud paternalista i ara tinc clar tot el que hem d’aprendre d’Àfrica, sobretot en la nostra manera de veure el món i interactuar-hi.

Què en penses del projecte MOM que han creat ”la Caixa” i l’ACNUR per mirar de reduir la malnutrició infantil als camps de refugiats?
El més interessant d’aquest projecte és que està involucrant múltiples actors i ha introduït novetats tecnològiques. Hi ha un canvi en la manera d’actuar sobre els nens i amb MOM es fa d’una manera col·laborativa. Ha obtingut resultats molt bons a Etiòpia i és un canvi d’enfocament molt interessant a l’hora d’ajudar. Es té més en compte la població local, l’entorn i es col·loca la persona, les mares, al centre de l’acció. Cal deixar de banda el paternalisme i deixar de prendre decisions sense tenir en compte les necessitats reals de la població.

Com veus el futur de l’Àfrica?
Àfrica és el continent més jove i allà és on hi ha el futur del món. De fet, vivim gràcies als recursos naturals i minerals de l’Àfrica. En l’aspecte tecnològic, hi ha molts joves que estudien informàtica i creen aplicacions, especialment les que responen a les seves necessitats. Sense anar més lluny, les aplicacions per a les transferències de fons existien a Kènia abans que arribessin a Europa. Venen temps de molts canvis i no sabem cap a on ens portaran, però el millor que podem fer per al bé de tots és respectar-nos i conèixer-nos una mica més.  Crec que hi ha ingredients perquè la joventut africana agafi les regnes del seu futur.

 

Entrevista: Raúl M. Torres
Fotografia: Laia Sabaté