L’Alzheimer és, com el cervell humà, tot un misteri per resoldre. 117 anys després del primer cas diagnosticat, encara en desconeixem les causes, com frenar-lo i, sobretot, com curar-lo! Afortunadament, la Fundació Pasqual Maragall fa 10 anys que hi està treballant sense parar. I gràcies a suports com el de l’Obra Social ”la Caixa” s’estan acostant, lentament i implacablement, a una solució que avui en dia passa per descobrir com s’ha d’aplicar l’antiga fórmula de les àvies: val més prevenir que curar.

Dr. Camí, vostè que fa tants anys que es dedica a la recerca, com a director general del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i de la Fundació Pasqual Maragall, ens pot dir per què apareix aquesta malaltia en algunes persones?
No en sabem l’origen ni les causes primeres. El que és indiscutible és que es tracta d’una malaltia neurodegenerativa en què es produeix una acumulació anòmala de proteïnes que destrueixen el teixit neuronal de manera selectiva.

Com podem distingir els primers símptomes clínics dels oblits que tots podem tenir?
Per exemple, les persones que comencen a tenir símptomes clínics pregunten el mateix al llarg d’una mateixa conversa. I ho fan amb la vehemència d’estar preguntant-ho per primera vegada, perquè no són conscients dels seus oblits. Per això, qui ho acostuma a detectar és la família, no un mateix.

Què passa, el 2018, quan a algú se li diagnostica Alzheimer? Se li recepta un tractament?
No hi ha tractaments curatius, només simptomàtics. És com un constipat: pots reduir la febre i descongestionar el nas, però no hi ha res que pugui tallar el constipat en un dia. Amb l’Alzheimer passa el mateix: podem alleujar la depressió i modular el comportament, entre d’altres símptomes, però no pas frenar el desenvolupament de la malaltia. Pel que fa a les cures no farmacològiques, podem aplicar pautes d’estimulació cognitiva, però la seva eficàcia és relativa. El més important és que hi hagi algú disposat a cuidar-te i acompanyar-te.

 

 

I què me’n diu de la música? En el projecte Life Soundrack que es va dur a terme amb adolescents i del qual es va fer un documental, els ancians semblaven reviure quan escoltaven “la banda sonora de la seva vida”.
Sí, és molt emotiu. La memòria a llarg termini del que ha estat la música de la teva vida no desapareix com altres memòries. I en el reportatge es veu que són més feliços amb la música “de la seva vida”. Doncs això és molt! Si podem donar-los aquesta felicitat, tenim l’obligació ètica de proporcionar-los-la.

Vostè defensa que quan abans es diagnostiqui l’Alzheimer a una persona, millor.
Per a mi és una qüestió ètica donar el més gran nombre d’oportunitats a la persona que comença a emmalaltir, perquè sigui propietària de moltíssimes decisions que l’afecten i que no les han de prendre tercers: com s’han de fer servir els seus béns, com vol ser cuidada… Aprofitar la seva autonomia quan encara la té.

Enguany, la fundació fa 10 anys. Quins ajuts han pogut proporcionar als malalts i als familiars durant aquest temps?
Nosaltres fem ciència. No hi ha cap altre camí per ajudar-los. Però la ciència necessita temps. I les gairebé 3.000 persones que participen d’una manera altruista en l’Estudi Alfa, impulsat per l’Obra Social ”la Caixa”, són conscients que estan ajudant les futures generacions, més que a elles mateixes.

A més, també juntament amb l’Obra Social ”la Caixa”, donem suport a les persones cuidadores, que acostumen a ser el cònjuge, la cònjuge o, si hi ha fills, generalment és la filla, amb grups dirigits per psicoterapeutes per enfortir els seus recursos emocionals i la seva formació, i perquè puguin compartir les experiències. Hi ha dades que ens diuen que si aquestes persones no es cuiden ni s’informen, acaben patint seqüeles físiques i psicològiques. I si elles no estan bé, el malalt tampoc ho estarà.

I respecte dels avenços científics?
Bàsicament n’hi ha dos: un, ara podem afirmar que la malaltia comença dècades abans dels primers símptomes, de manera silenciosa. I dos, som els primers a fer assajos clínics amb nous medicaments en persones asimptomàtiques al risc. Els resultats trigaran, però ja hem entrat en matèria!

Per què hem avançat tan poc en 100 anys?

Fins ara no s’ha donat prou suport a la recerca. I sabem que hi ha una relació molt estreta entre esforç econòmic i resultats. Fixa’t què va passar amb la sida. És molt més recent, però s’hi van abocar tants recursos que es va aconseguir que passés de ser una malaltia mortal a una de crònica. Per això, té sentit la nostra campanya de signatures per un futur sense Alzheimer, on estem a punt d’arribar a les 100.000 per aconseguir que els governs canviïn les seves prioritats.

Quin és ara el seu pròxim objectiu?
Fer investigació en prevenció primària, enfocada a persones que encara no han començat el procés biològic característic de l’Alzheimer, per descobrir què podem fer per reduir la probabilitat que aparegui. Crec que aconseguirem reduir abans el nombre de persones que emmalalteixen que curar els qui ja es troben en fase clínica. Cal apostar per la prevenció. A més, comencem a tenir dades molt atractives i suggeridores que ens diuen que tot el que és bo per al cor ho és també per al cervell. Tenir aquest coneixement ens permetria donar pautes i consells.

I és optimista?
Sí, som a prop. Tot i que els assajos que hem començat no donaran resultats fins d’aquí a 5 o 10 anys, la ciència ens pot sorprendre, i podem fer troballes que ens permetin fer un salt qualitatiu. A més, ja hi ha hagut èxits en altres camps com les malalties cardiovasculars: deixar de fumar, controlar la hipertensió i la diabetis, l’existència de medicaments per regular el colesterol… han permès reduir la mortalitat cardiovascular radicalment. I confiem que el fet de treballar des de la prevenció ens col·locarà en una aproximació guanyadora.

 

Entrevista: Ana Portolés