Ell es considera un afortunat. Però ha viscut coses terribles que ni tu ni jo som capaços ni d’imaginar. Ara l’Ousman Umar té 30 anys. Fa sis anys que dirigeix una ONG que acosta les noves tecnologies als infants de Ghana i, actualment, és el coordinador de Proactiva Open Arms a l’Àfrica. En comptes d’activista, més aviat es considera emprenedor social, i català adoptiu! L’Ousman va arribar a Barcelona el 24 de febrer de 2005 “amb una mà al davant i una altra al darrere”. Ens explica que, quan feia més d’un mes que dormia al carrer, un matí va decidir preguntar on era la Creu Roja a una senyora que passava per allà. “Et pots creure que ara ella i el seu marit són la meva família? La veritat és que vaig tenir molta sort!”

 En realitat la meva història comença molts anys abans… La meva família a Ghana es dedicava a la ramaderia i l’agricultura en un petit poble de 100 habitants. A la meva tribu, els wala, quan una dona es mor durant el part, es considera que la criatura és maligna i s’ha de matar. I resulta que vaig tenir la mala sort que la meva mare es va morir quan vaig néixer. Per què soc viu? N’he de donar les gràcies al meu pare, que era xaman. Ell va aconseguir que ningú no em pogués fer mal i em va enviar amb una tieta perquè em criés.

 

 

Era un nen curiós. Em fabricava les joguines. Una vegada vaig veure un avió que volava i vaig al·lucinar. Esbrinar per què aquell objecte que havia fet “l’home blanc” es movia al cel i el meu cotxe de joguina no, es va convertir en una obsessió. Així que als 9 anys em van enviar a la ciutat perquè aprengués l’ofici de xapista i de soldador. I després vaig treballar al port de la capital, Accra, on la curiositat per conèixer l’home blanc i descobrir com feia aquelles maquinàries va créixer encara més.

Als 13 anys vaig emprendre el viatge a Líbia. M’havien dit que allà tindria un sou a final de mes; fins aleshores havia treballat a canvi d’un plat d’arròs i propines. Però el viatge va ser literalment un infern. Ens van estafar i ens van abandonar al mig del desert del Sàhara. No teníem ni aigua ni menjar. Vam començar el viatge 46 i, després de 3 setmanes, només vam arribar 6 persones vives. És una de les experiències més traumàtiques que he viscut.

Un cop a Líbia, vaig aconseguir estalviar 1.800 USD després de 4 anys treballant. Volia arribar al paradís: Barcelona. Però vaig tornar a caure a les mans de la màfia. Quan no saps llegir ni escriure, és fàcil que t’enganyin… I el més greu és que durant el camí vaig veure morir en Musa, un amic molt amic…

Als 17 vaig veure que el paradís no era tal com el pintaven. Finalment vaig arribar a Espanya. Em pensava que els blancs eren deus i que estar amb els deus faria que les coses fossin molt més fàcils. Però després em vaig adonar que eren persones normals i que si són enginyers o metges és simplement perquè han estudiat; el fet de ser blancs no els fa ser intel·ligents. Òbviament em vaig adonar que hi havia una manca d’informació brutal al meu país i que aquesta era la raó principal per la qual la gran majoria ens embarcàvem en un camí sense sortida.

Però les coses es poden canviar. I l’eina principal perquè qualsevol societat pugui canviar és l’educació. Per això el 2012 vaig tornar a Ghana. Vaig poder tornar a veure la meva tieta abans que morís. I vaig fundar l’ONG NASCO Feeding Minds per alimentar les ments dels infants. A llarg termini, la informació i l’educació son molt més útils que un plat d’arròs. Vaig invertir tots els estalvis en 45 ordinadors. Ara formem en noves tecnologies 11.000 nens i nenes, hem muntat 5 escoles i 1 biblioteca.

M’agradaria que la gent fos més optimista. El canvi depèn de cada un de nosaltres. En aquest sentit treballen plataformes com , amb el suport de l’Obra Social ”la Caixa”, que connecta persones i empreses compromeses, amb causes socials que necessiten suport. Aquesta iniciativa demostra que encara hi ha esperança. Que no calen grans canvis, sinó accions petites. Hi ha un munt de persones individuals que, amb molta voluntat, lluitem per fer realitat canvis importants. Però això només podrà ser possible si la societat civil ens dona suport.

 

Fotografia: Clara de Ramon